19/11/2011

El mapa de la desigualtat

4 min

The New York TimesEls turistes estrangers se m'acosten pel carrer i em pregunten: "David, al teu país hi ha moltes menes de desigualtat. Com puc saber quines són socialment acceptables i quines no?" És una excel·lent pregunta. Us facilitaré una guia per entendre el mapa de la desigualtat als Estats Units que us estalviarà situacions desagradables.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La desigualtat acadèmica és socialment acceptable. Està ben vist posar-se una samarreta de Princeton, Harvard o Stanford per demostrar que formes part de l'1% més selecte del món acadèmic.

La desigualtat en matèria d'avantpassats no és socialment acceptable. No és tolerable anar pel món presumint que la teva família va arribar amb el Mayflower i que ets descendent de generacions de Throgmorton-Winthrop que han deixat tot un llegat de bona educació i elegància.

La desigualtat pel que fa a la forma física és acceptable. Està ben vist posar-se roba esportiva ben ajustada per demostrar al món que el Pilates t'ha donat uns glutis d'acer. Aquesta mena d'exhibicions es consideren una prova de la teva encomiable autodisciplina i capacitat reproductiva.

La desigualtat pel que fa a la condició moral és inacceptable. Està prohibit presumir de superioritat en matèria de castedat, integritat, honor o sinceritat. Ben al contrari, cal acceptar que, des del punt de vista moral, tots som iguals, malgrat que el nostre comportament i gustos ètics puguin diferir.

La desigualtat als esports és acceptable. És normal portar un jersei dels Yankees, una samarreta de l'LSU o el logo d'un equip de gran pressupost. El fet que la teva franquícia esportiva predilecta acostumi a triturar els contrincants és senyal de la teva habilitat en tots el terrenys.

La desigualtat en religió és inacceptable. Seria groller posar-se una samarreta baptista, catòlica o jueva per donar a entendre que els seguidors de la teva confessió són més a prop de Déu. No està bé menysprear altres religions amb l'argument que les seves creences són errònies.

La desigualtat d'ingressos és acceptable. Si ets una estrella del beisbol, és socialment acceptable vendre els teus serveis per 25 milions de dòlars a l'any (al capdavall, s'ha de fer el que calgui per la família). Si ets un directiu estrella, ara ja no fa gaire bon efecte això de rebre bonificacions de 18 milions de dòlars, però tothom que pot encara les continua cobrant.

La desigualtat a l'hora de gastar és menys acceptable. Si guanyes 1.000 milions de dòlars, anar a treballar amb texans i samarreta negra et beneficia. També et beneficia viure a Omaha (Nebraska) i menjar en restaurants barats. Si guanyes 200.000 dòlars a l'any, és acceptable gastar diners en qualsevol habitació que abans feien servir els criats, com ara la cuina, però és vulgar gastar-se diners en una joguina per a adults que et pot donar una plaer superficial, com ara un Maserati.

La desigualtat tecnològica és acceptable. Si ets la mena de persona que està al cas dels avenços en informàtica i que coneix les últimes aplicacions, és acceptable presumir de la superioritat dels teus coneixements i tractar amb prepotència els vells carcamals que no hi entenen en coses d'aquestes.

La desigualtat cultural és inacceptable. Si ets la mena de persona que va a l'òpera o t'agraden les obres d'Ibsen, no és acceptable que et creguis que tens una sensibilitat més refinada que la gent a qui li agrada Lady Gaga, Ke$ha o els grafitis.

La desigualtat d'estatus és acceptable per als professors universitaris. Les universitats es regeixen per una gradació d'estatus molt precisa, d'acord amb la qual algunes universitats, com ara Brown, són molt més elitistes que d'altres. Els departaments universitaris són objecte d'acurades avaluacions i competeixen per aquesta superioritat.

La desigualtat d'estatus és inacceptable per als professors de secundària. Aquest professorat s'oposa fermament a ser avaluat. Seria horrorós que el teu propi departament hagués de competir amb d'altres de la mateixa zona.

La desigualtat en matèria de cervesa està baixant. Abans hi havia una gran diferència d'estatus entre les cerveses artesanals i la vella Budweiser de sempre. Dit en argot acadèmic, la cervesa tenia un elevat coeficient de Gini. Però aquestes diferències d'estatus han anat disminuint a mesura que es popularitzaven les cerveses artesanals.

La desigualtat en matèria de pastissets està pujant. La gent és capaç d'esperar-se dreta al carrer durant hores i hores en pastisseries per a gurmets, tot i que a l'establiment de la cadena Safeway que tenen a prop ofereixen altres pastissets força correctes sense necessitat de fer cua.

La desigualtat en els viatges és acceptable. És absolutament normal que hi hagi taulells de facturació separats i procediments d'embarcament diferents per als clients que han assolit la categoria or, platí, robí doble o déu del Sol.

La desigualtat als supermercats és inacceptable. No és permissible que a la caixa del supermercat hi hagi cues separades per als obesos que compren i consumeixen una gran quantitat de Twinkies, uns pastissets de crema.

La desigualtat als esports és inacceptable si el teu nano és un jugador mediocre d'un equip de futbol juvenil. Si el teu fill és una gran figura de l'esport, els seus èxits donen sentit a tota la teva existència.

La desigualtat professional és acceptable sempre que no se'n parli. Els cirurgians tenen més prestigi que els aparcadors de cotxes, però no ho reconeixem. D'altra banda, la desigualtat ètnica -creure que un grup és millor que un altre- és inacceptable (aquest és un dels principals èxits de la nostra cultura).

Benvolgut visitant, som un poble democràtic i igualitari, però ens passem la vida intentant desesperadament trepitjar-nos els uns als altres. Que tingueu una bona estada.

stats