Publicitat
Publicitat

Entre el mar i les formigues

Un gran amic professor acostumava a dir als seus alumnes que l'estiu està fet per passar-se'l assegut sota una olivera llegint Virgili. Pocs són capaços d'un exercici així d'ascesi, però hi ha un propòsit molt més modest que consisteix a aprofitar les vacances per sortir del món en què acostumem a moure'ns -fet d'abstraccions- per treure les lliçons que ens brinda l'observació de les coses concretes i quotidianes. Aquesta activitat fins i tot pot donar-nos pistes per resoldre el nostre gran problema: com podem aprofitar aquesta crisi per millorar, sense que aquesta millora ens costi els diners que no tenim. Així que em permeto transmetre al lector algunes lliçons de la meva observació diària.

A la riba del mar, en un lloc freqüentat des de sempre per banyistes, un francès, marí mercant, se sorprèn de veure les evolucions de llanxes i motos aquàtiques que voregen la línia de la costa a una velocitat respectable. Els que piloten una llanxa han de saber que els està estrictament prohibit lluir les seves habilitats a menys de certa distància del litoral. Fa uns dies, un banyista va resultar ferit de molta gravetat per l'hèlix d'una motora, i és molt poc probable que estigués nedant a una distància superior al mínim exigit a les embarcacions. Resultat: no passa res; les llanxes segueixen impunement posant en perill la integritat dels banyistes. Ve a la memòria el consell de Don Quixot a Sancho: " No hagas muchas pragmáticas, y si las hicieres, procura que sean buenas, y sobre todo que se guarden y cumplan, porque las que no se cumplen […] dan a entender que el príncipe que tuvo discreción y autoridad para hacerlas no tuvo valor para hacer que se cumpliesen ". Hauríem d'avergonyir-nos en llegir, gairebé quatre segles més tard, les paraules de l' hidalgo manxec, perquè en una democràcia el príncep que no va tenir valor és cadascun de nosaltres.

Però per què aquestes normes no es compleixen? Més exactament, d'on ens ve aquesta tendència a pensar que les lleis són per als altres? Una altra observació ens posa sobre la pista. Entra a port un veler magnífic, conegut per tots els aficionats al mar; entra amb les veles desplegades, i atraca al moll després d'una maniobra impecable. Passa, no obstant, que la llei obliga les embarcacions a entrar a port a motor i a una velocitat no superior als tres nusos. El propietari se salta la norma conscient que ningú li dirà res. I té raó: ni les autoritats marítimes, ni el president del club de vela ni cap altre patró s'atreviran a cridar-li l'atenció. Es tracta, però, d'un ciutadà com un altre, sense més mèrits que el de tenir molts diners. Amb aquest exemple a la vista, ¿qui s'atrevirà a dir que en la vida diària les lleis són iguals per a tothom? La conseqüència és evident: de pensar que si no regeixen per a ell llavors tampoc han de regir per a mi no hi ha més que un pas que la majoria dels nostres ciutadans han fet amb alegria. Un pas molt greu per a la salut d'una societat: com recorda Adam Smith, "la disposició a admirar i fins i tot a reverenciar els rics i poderosos, i a menystenir o almenys negligir les persones de condició pobra i miserable […] és la causa més important i més universal de la corrupció dels sentiments morals". ¿No els sembla un comentari d'actualitat? I ¿no els sembla que posar remei a aquests greus defectes no és cosa de ciència ni de pressupost, sinó només de la voluntat de prendre's les coses seriosament, de voler complir d'una vegada les nostres obligacions de ciutadans, i que sense aquests canvis no hi ha recepta econòmica que valgui?

Una última lliçó: les cases mediterrànies pateixen, sobretot amb la calor, la invasió de l'anomenada formiga argentina ( Linepithema humile ). És una cuca no només molesta, sinó temible; una espècie invasora capaç de generar grans canvis als nostres ecosistemes que ha anat conquerint territoris fins a crear una supercolònia de sis mil quilòmetres de longitud que va des del sud d'Espanya fins a la costa de l'Adriàtic. Doncs bé: els entesos donen, com un dels factors del seu èxit, el fet que les argentines no són gaire exclusives: en lloc d'atacar totes les formigues que no són genèticament idèntiques a elles, cooperen amb les que són semblants sense ser del tot iguals. No cal dir que el seu comportament ofereix un viu contrast amb el nostre! ¿No podria el nostre formiguer europeu, on tan escassos anem d'humilitat, aprendre'n alguna cosa? Per desgràcia, la lectura dels diaris ens indica que els nostres polítics no han aprofitat el temps ni llegint Virgili ni mirant al seu voltant. El més probable és que no hagin pogut sortir de la seva abstracció col·lectiva, i que el principi d'aquest curs sigui una continuació del final del passat. Tant de bo no sigui així.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT