Publicitat
Publicitat

En blanc i negre

De mar a mar

La ciutat es desperta amb pressa, del silenci absolut al terrabastall d'obres, persianes, clàxons, crits i motors. Baixo les escales de casa i vaig a comprar el diari. Els cogombres espanyols, exculpats. L'acampada serà indefinida. Segons l'OMS, els mòbils són cancerígens, deu anys a trenta minuts per dia i al canyet, déu n'hi do. Sempre plou els diumenges. Uns micos juguen a pedra, paper i tisora i lamenten prendre males decisions (com els humans). Silvio Berlusconi, com si sentís ploure. Zapatero demanarà compensacions per la crisi del cogombre. Xàfecs curts avui, cap de setmana amb clarianes. Agafo la bicicleta i me'n vaig al mar.

Aquesta ciutat, els dies de primavera que no és diumenge i plou (per evitar grans aglomeracions) ofereix la meravellosa possibilitat de passejar arran de mar lluny de quasi tot. M'agradaria que avui el diari també parlés d'això, perquè l'aigua a tocar de la ciutat sorollosa i transitada està miraculosament neta i aquest racó a prop de les roques de l'enorme hotel Vela sembla, si mires a l'infinit, un paradís privilegiat del planeta. Per poder digerir millor les notícies que ens presenta el món cada matí, de tant en tant, és bo convertir-se en turista de la pròpia ciutat i redescobrir racons encantats que han perdut el valor per massa quotidians. El mar, sense anar més lluny, passem mesos o anys vivint a la ciutat sense veure'l. Amb els peus xops d'aigua salada, a prop de dos barcelonins que juguen a pales en pilotes i amb el fons de gavines, agafo el diari altre cop i les notícies em semblen menys estranyes. Si és veritat allò que deia la Carme Riera que de mar a mar hi ha menys camí que de ciutat a ciutat, que moltes vegades aquest mar em porti lluny per després tornar-me sempre, i així poder seguir digerint notícies i cogombres des d'aquest racó privilegiat de món per molts anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT