24/08/2017

Una marca personal mai superada

3 min
Una marca personal mai superada

Melquíades Marcial, madrileny d’origen dominicà, va facturar la maleta amb les sabatilles de la bona sort a dintre. Fins que no la va recuperar a l’aeroport austríac, després de mitja hora d’esperar a la cinta 14, no va respirar fondo. Sabia que per poder batre la seva pròpia marca personal necessitava les seves coses. Totes. Sense les seves botes de claus usades no tindria res a fer. Sense els seus mitjons, un de cada color, un per a la batuda i l’altre per a l’enlairament, no podria superar els 2,28 del llistó de fibra de vidre. Per als campionats europeus de Viena, havia de tornar a fer la rutina calcada del dia del seu rècord, aconseguit al tercer assaig en un míting d’atletisme a València. Des d’aquell dia, tres anys enrere, sempre més s’havia posat el despertador a la mateixa hora. S’havia llevat a les 7.12 -que coincidia amb la data del seu naixement, 7 de desembre- i, abans de fer una llarga taula d’estiraments, estructurats i estudiats, havia esmorzat un batut de pastanaga, poma i llimona. A l’hotel de Viena es va fer preparar el mateix combinat de fruites i se’l va prendre amb una canyeta del mateix color -vermell- del dia que va estar a prop de batre el rècord d’Espanya. Durant el dia, tancat a l’hotel de concentració, va llegir un capítol d’una novel·la de Dan Brown com havia fet sempre més, des de València. A l’autocar, camí de l’estadi, es va tornar a asseure a l’última fila, butaca del mig, i es va posar uns auriculars amb els Estopa, com el dia de la seva millor marca. Va escoltar, a Viena, les mateixes cinc cançons que havia escoltat a València.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La prova va començar als 2,18 metres i els va superar al primer salt. Impecable. La segona mesura, però, se li va entravessar. Al primer intent dels 2,22 va arquejar massa l’esquena i el llistó li va caure al damunt. Al segon, se’l va endur amb el taló. Li quedava un sol salt per a la fi del món. I es va concentrar en la seva rutina infal·lible. Tenia un minut per preparar-se i superar la barra. Com a València, en el dia de la seva millor marca, es va tornar a posar els pantalons de xandall. Es va posar els auriculars per sentir unes notes d’una cançó de bressol en veu de la seva mare. Va tancar els ulls i va dir l’oració de sempre, dedicada a Dick Fosbury. Es va treure els pantalons de xandall i va plegar, cada camal, en dues parts. Els va dipositar a terra, orientats cap a l’est, i es va col·locar en situació per començar la carrera amb el peu dret. Va tancar els ulls i, per dins, es va repetir “Va, Mel, va, va, va. Ara, Mel, ara”. Es va donar un cop al pit, es va posar la creu a la boca i la va tornar a deixar caure cap al coll. Va treure l’aire tres vegades, va alçar els braços i va fer que el públic piqués de mans, per animar-lo. Quan Melquíades Marcial començava la cursa en forma de jota, el jutge va aixecar la bandera vermella. Havia consumit, entre tics i manies, els seixanta segons que tenia per fer el salt. En Mel, atònit, va frenar en sec. Tercer salt nul. Eliminat.

Camí de l’hotel, rumiant en la seva desgràcia, va maleir la mala sort que, al vestidor, li hagués tocat un penjador massa a la vora de les dutxes. Al següent campionat es posaria més a prop dels urinaris. Com havia fet a València.

stats