L’esquerra i els lideratges

Aquest 2017 farà 100 anys de la Revolució Russa, un esdeveniment que va marcar profundament el segle XX. Deu dies que sacsejaren el món és el títol del llibre de John Reed, un nord-americà que ho va viure apassionadament, i que ens en va deixar un extraordinari testimoni. ¿El van sacsejar per a bé, el món, aquells dies d’octubre? El balanç, indubtablement, és molt complicat d’establir, i no pretenc intentar-ho aquí. M’han semblat molt interessants els llibres de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, que ha sabut expressar tota l’ambigüitat i la complexitat de l’etapa soviètica des del punt de vista de la gent del carrer que la va viure. Uns testimonis magnífics.

Cal dir, però, que 100 anys després aquella gran esperança dels pobres i dels oprimits s’ha esvaït, i no solament pels atacs externs al comunisme, sinó sobretot pels errors propis. Crec, francament, que l’esquerra no ha analitzat suficientment aquests errors, que, més enllà de l’interès històric que ofereixen, ens poden donar moltes claus de per què les coses van sortir malament. Hi ha un conjunt de punts febles que, sistemàticament, fan fracassar moltes de les millors empentes renovadores que els pobles han protagonitzat al llarg dels anys. Per quina raó revolucions fetes en nom de la llibertat han acabat donant pas a dictadures cruels?

No va ser únicament la Revolució Russa. La història de la Revolució Francesa del 1789 al 1794 és esfereïdora. Una revolució feta amb les consignes que encara considerem fonamentals -llibertat, igualtat, fraternitat- i que en un cert punt, just quan el grup situat més a l’esquerra arriba al poder, entra en una espiral de violència que fa que els dirigents es liquidin els uns als altres en pocs mesos. Danton i Robespierre es van comportar com enemics ferotges, aniquilant-se mútuament, incapaços de comprendre on acabaria tot allò: amb la implantació d’un imperi i la creació d’una nova aristocràcia. Si això no són errors... Sempre m’ha impressionat aquest afany per destruir-se els uns als altres. Aquells que eren amics, que van començar lluitant junts, invocant la fraternitat com a bé suprem, no poden conviure una vegada arribats al poder. Recordeu també la llarga ombra de Stalin perseguint Trotski, que arriba fins a Mèxic, de la mà de Mercader, un català.

Evidentment, s’ha escrit molt sobre aquests processos, també en altres situacions, que semblen seguir un patró comú. Sempre es contempla des del punt de vista de les idees: s’estableix una dualitat perquè hi ha contraposició entre objectius polítics, vèncer l’enemic o implantar la revolució, consolidar-la en un sol país o escampar-la arreu, grans idees, grans principis que la història va repetint amb petites variants. Més enllà de la realitat de les opcions polítiques, jo hi veig una altra cosa: la necessitat profunda dels homes, totalment irreflexiva, d’imposar-se als companys, de manar, de ser reconeguts com a mascles alfa, per dir-ho d’una manera col·loquial. Per seguir la veta més profunda de la masculinitat, jo soc el que mana. Una reacció tan primitiva com aquesta, que gairebé fa vergonya haver-la d’invocar tractant-se de líders als quals sovint s’ha atribuït una estatura de gegants, però que veiem aparèixer una vegada i una altra sense capacitat per analitzar-la a fons, que hi ha temes intocables, autèntics tabús.

Han passat moltes coses a l’esquerra, s’han perdut moltes banderes, gairebé tots els signes d’identitat, els símbols, els noms. Però aquest fenomen no canvia. L’espectacle que ha fet Podem torna a ser el mateix; dos amics que comencen junts, que comparteixen objectius, esperances, esforços. Que constitueixen un partit que, en cert moment, és una necessitat per a un país menjat per la corrupció i la indecència. Encara no han arribat a cap posició substancial de poder que els permeti realment millorar la situació de la gent, i ja hi som, enfrontaments, divisions, desqualificacions. Tallades de caps, per sort incruentes, però que mostren el mateix embrió d’intolerància i sectarisme que hem vist en casos anteriors. El mateix model: jo, jo, jo. Per molt cultes o valents que siguin, aquests líders mostren que són personalment rudimentaris, encegats per les seves pulsions bàsiques, incapaços de la serenitat que tanta falta ens fa.

Em direu: també la dreta està dominada per mascles atàvics, i és cert. Ben sovint aquests adopten la fórmula “després de mi el diluvi”, i tant és que ni quedi res del que he fet, així brillaré com l’únic que en va ser capaç. En tenim exemples ben propers. Però no solen donar-se en espectacle les seves lluites, hi ha massa interessos concrets a defensar. És sobretot l’esquerra la que té un problema greu amb els lideratges i deixa que aquests prepotents espatllin l’esperança col·lectiva.

L’esquerra necessita enfrontar-se amb aquesta qüestió i resoldre-la d’una vegada. Els partits no pertanyen ni als seus dirigents ni als seus militants, són formes organitzatives que es dona una societat per resoldre els seus problemes, i no es pot admetre que, per ambicions personals, per impulsos bàsics, se’n vagin en orris. En aquest sentit, cal felicitar la CUP, que ho té clar: res de mascles alfa, parlem en femení i fem rotacions als càrrecs. Una manera nova i sensata de fer front a aquesta xacra que ha destruït tants esforços de la gent; esperem que l’exemple s’escampi i que els nous partits rectifiquin aquests errors tan vells, perquè si no ho fan podem tenir la seguretat que no arribaran gaire lluny ni ens serviran per a gran cosa.