Publicitat
Publicitat

El matalàs i el samurai

Des que va començar la crisi que sentim veus que clamen per un canvi del nostre model productiu: ¿què fabricarem quan sortim de la mal anomenada cultura del totxo ? Les respostes solen anar en dues direccions: uns dibuixen un futur poblat de parcs científics dedicats a la nanotecnologia, a la invenció de materials innovadors o a la neurociència. D'altres, més sensats, solen contestar que produirem, més o menys, el mateix que de costum, però que hauríem de fer-ho d'una manera diferent. La solució al nostre terrible problema d'atur està més aviat en la segona direcció indicada. L'observació ens en donarà algunes pistes.

Prenguem l'exemple dels matalassos. A Espanya s'usen matalassos des de fa molt de temps; la indústria deu estar ben establerta, amb marques com Pikolín i Flex conegudes per tothom. Solíem anar a buscar un matalàs a algun magatzem, a mig camí entre el polígon industrial i el centre comercial, perquè es tracta, en última instància, d'un producte utilitari i poc visible. I, no obstant, als barris més burgesos de les nostres ciutats veiem proliferar botigues moblades i decorades sense reparar en despeses que es dediquen a la venda del matalàs. Es tracta sempre de marques estrangeres, de preferència nòrdiques. Els matalassos no tenen aspecte de ser barats, i, no obstant, deuen vendre's. I és això el que sorprèn: es podria esperar que la matalasseria nacional hagués sucumbit a la pressió asiàtica; però... ¿a la competència de Dinamarca? ¿Amb una mà d'obra un cinquanta per cent més cara que la d'aquí i un cost de transport apreciable? Ja es veu el que ha passat: per als nostres fabricants un matalàs segueix sent un matalàs, mentre que els suecs han aconseguit convertir-lo en un producte singular, una barreja de teràpia, de naturalesa i de disseny que interpel·la, com es diu ara, la sensibilitat de la persona exquisida. El més graciós és que aquestes persones exquisides, aquests clients, ja eren aquí, però han hagut de venir productors de fora per despertar-los. Aquí no els havíem vist. Passa una cosa semblant amb altres productes de tota la vida: ¿per què hem de redescobrir el pa en una fleca alemanya o amb el pa congelat francès que venen als supermercats? ¿Que aquí no havíem menjat bon pa? Com en el cas del matalàs, els nostres productors s'han quedat en l'extrem inferior del mercat, allà on estan més amenaçats per la competència dels països de mà d'obra més barata, i han abandonat la part més sucosa a fabricants i comerciants més espavilats.

¿Es tracta, doncs, que ens imposem comprar espanyol? De cap manera: precisament és d'aquí d'on venim. Es tracta de vendre com un danès, un suec o un alemany. De fabricar i comercialitzar com si el nostre mercat fos el món, com si haguéssim d'acontentar els clients més exigents, i no només el pobre compatriota que mai ha vist res de bo: perquè aquest ja n'ha après i, si no troba aquí el que li agrada, ho compra fora. ¡Així està la nostra balança comercial! Prenguem exemple dels japonesos, que van confiar al mercat mundial la tasca de configurar la seva indústria: el govern, que no pretenia saber d'indústria, només ajudava qui exportava amb èxit. El model va ser imitat per Corea del Sud i més tard per la Xina, amb els resultats que tots coneixem.

El matalàs i el samurai responen a la pregunta ¿quin és el nostre futur model productiu? Ja el tenim aquí: és el nostre sector exportador. És encara reduït (suposa un 30% del nostre PIB, però fa anys que creix), i ha suportat bé la crisi. No es tracta que tothom es posi a fabricar el que s'exporta, sinó que tota la indústria, i també els serveis, adoptin els estàndards de qualitat de fabricació, de formalitat en les entregues, d'aparença exterior, de rapidesa en el servei, d'atractiu de la publicitat, que són propis de les marques estrangeres que ens sedueixen. Aquest és el model a estendre a tota la nostra economia, no tant en el que es produeix, sinó en com es produeix i es ven.

No només això, sinó que tot el país, i en particular tota l'administració, ha d'orientar-se a ajudar les empreses que satisfacin les millors pràctiques de competència mundial, tant si exporten com si no, i ha de deixar de pensar en quins són els sectors del futur, perquè no ho sap. D'això es dedueix també quina és l'ajuda més eficaç per fomentar el creixement que volem: és aconseguir que aquestes empreses tinguin el finançament que necessiten. Elles saben millor que d'altres com utilitzar els diners per crear llocs de treball amb futur.

Aquest és, doncs, el camí a seguir. Cal tenir present que recórrer-lo demana temps (¿recorda el lector com eren els primers Toyotas?), i durant aquest temps cal aconseguir que ningú es quedi a la cuneta, perquè el canvi no pot ser per afavorir només els més espavilats. Per tant, cal repartir els beneficis una mica millor. Tinc entès que a l'arrel de totes les decadències sempre s'hi troba la ceguesa dels més acabalats, mentre que en l'origen de les èpoques bones sempre hi ha un acte de generositat. En el nostre cas queda molt per fer perquè la història tingui un final feliç.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT