10/02/2012

"La maté porque era mía"

2 min

Després de pensar-hi molt, el PP de les Balears ha trobat un argument irrebatible per justificar la seva envestida contra l'ús del català a l'administració pública illenca. Preguntat per l'oposició, que demanava la retirada del tristament famós avantprojecte de modificació de la llei de funció pública (que comporta la supressió del català com a requisit per accedir a una plaça de funcionari de les Balears), el diputat popular Fernando Rubio va replicar, en seu parlamentària, que d'aquesta manera s'aconseguirà que la llengua catalana "sigui més estimada" per la ciutadania, perquè deixarà de ser "una llengua imposada". Senzillament brillant, senyor Rubio.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La resta de l'argumentació aportada pel diputat ja la tenim molt més avesada, a saber: que exigir el coneixement de la llengua catalana "equival a discriminar l'altra" ("l'altra" és el castellà, que com tothom sap està en greu perill de desaparició), que a les Balears hi han de poder venir a treballar "els millors professionals" (i els millors professionals d'arreu del món només entenen el castellà) i que són els partits de la susdita oposició els que "agiten la població" (la població deu ser com un flascó de xarop contra la tos), cosa que és una "irresponsabilitat" manifesta.

Tot això està molt bé, però, com dic, ja ens ho sabíem. Ara bé, el que no ens esperàvem és aquesta perla del pensament paradoxal: desprotegir una llengua és en realitat una manera de fomentar-ne l'estima per part del personal. I escolti, pensant-hi bé la veritat és que el senyor Rubio té raó: és llei de vida que els febles obtinguin, generalment, més simpaties i adhesions que els forts, ni que sigui en forma de llàstima. I aquest principi s'aplica també a les llengües: segurament mai va ser tan estimada i enaltida la llengua catalana com durant els anys que va ser prohibida pel franquisme. Ah, sí, quins temps aquells, quan fins i tot els intel·lectuals progressistes de les Espanyes sortien en defensa del català i fins i tot n'aprenien algunes paraules per saludar els seus col·legues de Barcelona. Després, amb la democràcia, la cosa ja va canviar i els intel·lectuals progressistes de les Espanyes van canviar la militància procatalana pel suport al poble saharaui. La qüestió és tenir un feble al qual oferir confort i ànims quan les coses van mal dades.

De manera que encara els haurem de donar les gràcies, al president Bauzá i la seva alegre troupe governant, per haver-se pres seriosament la demolició del marc jurídic de la llengua pròpia. Si encara ens fan un favor. Ja que hi són, els suggeriríem que no s'aturin aquí i que tornin a implantar a les escoles aquell sistema pel qual, quan un alumne sentia que un altre parlava en català, tenia l'obligació de delatar-lo al mestre. A l'alumne díscol se li posava un anell en un dit, com a senyal de la seva vergonya, i l'havia de dur fins que trobava un altre errat de comptes que també parlava català i aleshores li traspassava el deshonor i la penyora. Hi guanyaríem qui-sap-lo en amor solidari.

stats