La matèria de què estan fets els somnis
La recent desaparició de Discos Castelló posa fi a una època i simbolitza, amb la intensitat que cobren les emocions quan impregnen una geografia concreta, la desaparició d’una manera de consumir cultura que ens havia donat moltes alegries. Dimecres Ferran Sáez s’hi referia amb un terme provocatiu i enginyós,fractura analògica, i oposava el valor d’ús (digital i contingent) al valor de canvi (analògic i tangible): la cançó que compro a iTunes al vell disc de vinil.
Però la sensació d’orfandat que ens deixa aquesta fractura potser té una base encara més concreta. El mític falcó maltès està fet de somnis, però si no estigués fet també d’una matèria que es pot tocar i sospesar, no en capturaria cap. Som fetitxistes perquè som animals sensuals, uns sensuals sinestèsics. El solo de viola de gamba o l’agut de Freddie Mercury passen a ser regalables, passen a ser una experiència emocional que m’uneix a algú (o a la persona que vaig ser), quan a més d’arribar-nos a l’orella són un cartró o unes fotos que olorant-lo i mirant-les alimenten i mantenen aquell vincle; quan són també el lleu crec-crec que fon la melancolia de Bach amb una tarda de pluja.
L’angoixant recerca del regal que estressa tants aniversaris s’explica, més enllà del fet que ho tenim tot, per la creixent impossibilitat de regalar-nos cultura a què ens condemna la digitalització. Té raó Sáez: no podem regalar el que ja no val. Però jo hi afegiria: només podem regalar objectes que facin posseïble el que (ens) regalem. Són els somnis els que, d’una manera o altra, estan fets de matèria: del que es toca, s’olora i es posa en una lleixa.
La digitalització tira enrere per afartament, perquè desritualitza i despersonalitza el procés d’anar descobrint la cultura. La digitalització satura i desorienta perquè ha destruït la llera que donava curs i direcció a la nostra curiositat. Però, més enllà d’això, també amenaça de dessocialitzar la cultura: d’impedir que jo pugui fer descobrir a la meva filla aquella cançó, aquell film, aquell poema que em van commoure, perquè tenir-los tots a la distància d’un breu tecleig ha deixat de fer-los desitjables. Com més ens facilita consumir la cultura, més difícil ens fa descobrir-la, pair-la, compartir-la. I hi ha serioses raons per creure que una cultura només consumida perd una gran part de les seves propietats nutritives.
¿Hem de tornar a ser analògics? No, perquè, molt probablement, cap d’aquests mals és intrínsecament digital. Quan diem digitalització hauríem de dir digitalització al servei d’una globalització liderada per l’economia. Posada al servei de la política, de la democràcia, els somnis que vehicula poden tornar a tenir color, olor i tacte. Si la màquina de vapor no obligava a esclavitzar els nens, ni el motor de gasolina a saturar els carrers de trànsit, ser digitals tampoc ens obliga a ser consumidors compulsius ni a viure amorrats a les pantalles. Hi ha un altre món digital en què la cultura pot tornar a ser una apassionant descoberta, regalable i compartible. El repte és arribar-hi.
