La medicina (també) és mediàtica
No hi entenc un borrall de medicina. I de trasplantaments encara menys. De fet, veig sang i em desmaio. Però dilluns vaig seguir amb interès la presentació pública del primer pacient portador d'un cor artificial de llarga durada i instal·lat per un hospital català. I vaig veure'l en tots els informatius, ara amunt, ara avall, ara posi's així, ara posi's aixà. I vaig sentir-lo en algunes de les emissores on van entrevistar-lo. I no vaig poder evitar pensar, des del meu desconeixement total, que a aquell pobre home convalescent l'estaven marejant massa. Que una cosa és ser un professional dels mitjans al 100% i una altra és que en 10 hores passis de l'anonimat més absolut a ser objecte de desig informatiu. L'endemà, Eufemio García, el pacient en qüestió, va morir.
No dubto que els metges van dissenyar la posada en escena amb totes les garanties i que si van fer-ho com van fer-ho va ser perquè tenien claríssim el risc zero. Però ahir vaig sentir en un bar una frase que em va fer pensar molt. Li deia un client al cambrer: "Aquest home s'ha mort d'estrès". Com que vivim en una societat en què és més important el que sembla que la mateixa realitat, si sents algú dient això vol dir que hi ha més gent que ho pensa. És injust? Per descomptat, però la relació causa-efecte del cas permet segons quines interpretacions. Segur que totalment equivocades, però les permet. De la mateixa manera que potser cal plantejar-se aquest sistema de presentar els avenços mèdics en multitudinàries rodes de premsa amb el pacient present. Més que res per evitar que algú pugui pensar que el que s'està fent realment és fer-lo servir perquè l'equip mèdic i el mateix hospital es facin publicitat. Segur que no és aquesta la voluntat, però en un tema tan sensible i en un camp en què hi ha tanta competència i tants diners en joc, tampoc cal generar en l'opinió pública més sospites de les necessàries. No ho creu?
