Si m'empipo, m'emancipo
El president Mas ha dit, en una entrevista a Le Monde , que Catalunya "podria ser perfectament un estat dins de la UE". Podria, podria. El president, com repassava ahir Marc Colomer a les pàgines de Política de l'ARA, està fent una tournée realment meritòria d'entrevistes als mitjans més prestigiosos d'Europa, que mereix la felicitació per a qui sigui del seu entorn que està suant la cansalada per aconseguir-les (no és fàcil). Primer va ser el Financial Times , en què Mas va advertir d'un possible "divorci" entre Catalunya i Espanya si el govern de Rajoy rebutja el pacte fiscal. A continuació van venir les extenses i prolixes pàgines del rotatiu alemany Frankfurter Allgemeine , des de les quals la primera autoritat de Catalunya va matisar que Catalunya podia no separar-se d'Espanya, però sí entrar en un procés d'"emancipació", com el dels adolescents que cobren el seu primer sou (quan encara no hi havia crisi). I ara ens arriba aquesta entrevista a Le Monde , que Artur Mas aprofita per declarar-se partidari "a títol personal" de la sobirania de Catalunya, tot i que això no li impedeix proclamar una "transició nacional" que tant pot acabar amb Catalunya estant "a prop d'Espanya" com que s'hi continuï trobant "fins i tot a dins".
No deixa de ser curiosa la reedició corregida i augmentada que el president Mas fa de l'estil del seu mentor, Jordi Pujol. L'un i l'altre coincideixen en una estratègia comunicativa que es basa a proclamar estentòriament a fora el que després no es pot ni dir a casa i a fomentar una ambigüitat feta de sobreentesos i de llocs comuns com el "sí, però" o el "tu ja m'entens", que efectivament cadascú entén de la manera que li ve més de gust. Durant els anys de mandat de Pujol, no van ser pocs els que van voler adjudicar-li un perfil criptosobiranista que ell es treia de sobre tan aviat com en tenia ocasió: han hagut de passar molts d'anys i de desenganys fins que el president Pujol ha arribat a admetre, no sense dolor, que el camí de l'encaix no duia enlloc. Mas ha anat una passa més enllà: en lloc de renegar del sobiranisme, com solia fer Pujol, es declara sobiranista "a títol personal", com si les coses que fa un president a títol personal fossin de la incumbència dels ciutadans. I en alguna d'aquestes entrevistes europees treu pit avisant que potser va i convoca un referèndum, tot i que tampoc no diu sobre què ni amb quina pregunta.
Tot això, que per descomptat està molt bé, posa en relleu dues qüestions: una, la incomoditat de CiU amb la seva nova, i obligada, liaison amb el PP (tenen present que l'anterior els va costar dues eleccions consecutives). I l'altra, la incapacitat dels partits sobiranistes a l'hora d'evitar que el president de la Generalitat els robi el discurs, i que a més ho faci des dels mitjans més potents d'Europa i a títol merament personal. Potser quan passi dels vuitanta anys Mas es declararà també obertament sobiranista, però mentrestant això sembla l'enèsima versió de La vida de Brian dels Monthy Python.
