19/06/2016

El menys inacceptable dels candidats

3 min
Ban Ki-moon durant la seva visita recent al camp de refugiats de Lesbos.

LIMITACIONS. Ser secretari general de l’ONU és “la feina més impossible del món”, va confessar el noruec Trygve Lie -el primer que va ocupar aquest càrrec- el dia que va passar el testimoni al suec Dag Hammarskjöld, el 1953. El seu successor moriria pocs anys després en la misteriosa explosió del seu avió a Rhodèsia del Nord -ara Zàmbia-. Un assassinat carregat de teories conspiradores, en plena Guerra Freda i amb la crisi del Congo de fons, que l’ONU va reobrir 30 anys després amb nous indicis, però que encara no ha resolt.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les Nacions Unides estan a punt de començar un altre procés de selecció, ara per substituir Ban Ki-moon. No es tracta d’escollir el millor sinó “el menys inacceptable dels candidats” -escrivia fa poc el diplomàtic indi Shashi Tharoor, l’aspirant que va perdre la cursa contra el sud-coreà el 2006-, “la persona que representa el món, però que no el dirigeix”, que “té tot el poder per fer les preguntes incòmodes però cap per dictar les respostes correctes” perquè la seva zona d’influència està limitada per les fronteres del Consell de Seguretat i la debilitat de la seva tresoreria.

INDEPENDÈNCIA. El pes d’aquests límits el decideix cada secretari general, i Ban Ki-moon només té sis mesos per fer un últim cop de força. Deia Hammarskjöld que per ocupar aquest càrrec cal ser “políticament solter” sense ser “políticament verge”, però sobretot cal voler fer política, decidir de qui vols ser exactament el portaveu. No n’hi ha prou dient que els abusos sexuals comesos per cascos blaus de l’ONU són un “càncer” per al cos -com ha fet Ban Ki-moon- i acceptar després la impunitat amb què els països d’origen d’aquests soldats han tractat els crims. Cada cop que el secretari general cedeix a les pressions, la institució de les Nacions Unides es converteix en una mica més irrellevant.

XANTATGES. El 7 de juny l’ONU es va doblegar davant l’Aràbia Saudita, que li exigia que retiressin el seu nom de la llista de països acusats de violar els drets dels infants. Un informe inicial de les Nacions Unides acusava la coalició àrab que bombardeja el Iemen de ser la responsable del 60% dels 1.953 casos de menors morts o ferits en aquest conflicte durant el 2015. Diplomàtics de l’ONU han reconegut el xantatge financer de Riad, que hauria amenaçat de suspendre els 274 milions de dòlars que destina a l’ajuda humanitària de les Nacions Unides i 100 milions més que aporta a programes de lluita contra el terrorisme. No és la primera vegada que els saudites aturen un informe desfavorable.

Fonts diplomàtiques van explicar a l’agència Reuters que la pressió dels Estats Units i d’Israel també havia evitat que en aquesta llista negra d’atacs a menors en conflicte hi sortissin les operacions israelianes que hi va haver l’any passat a Gaza.

Tampoc és casualitat que la documentació oficial de l’ONU sobre el bombardeig de l’hospital de Metges Sense Fronteres a Kabul, l’octubre de l’any passat, parli només de “forces internacionals” i no pas dels Estats Units. La informació de Reuters concloïa que les pressions funcionen sobre Ban Ki-moon, i això debilita l’eficàcia de les Nacions Unides en terrenys on és imprescindible transcendir els interessos estatals i de poders locals o regionals: des de la gestió de grans crisis humanitàries fins a la vigilància d’acords de pau o el desenvolupament global. Potser aquesta és una feina impossible però en depèn el futur de la institució.

stats