'Una merda, tres merdes': carta a Jaume Perich
Que et recordin quan fa vint anys de la teva mort és una cosa que està a l’abast de molt poques persones. En aquest temps han canviat moltes coses en el periodisme, però la vinyeta resisteix. De fet, va ser un dibuix el que va provocar l’últim atemptat que ens ha commocionat a tots
Hi ha un premi, el Gat Perich, que porta el teu nom, que el van crear els teus amics per recordar-te cada any i que, en la tercera edició, va ser per al dibuixant francès Wolinsky. Amb ell compartíeu amistat i aquell pensament que una vegada vas escriure en una vinyeta: “Que em respectin el meu dret a no respectar res”. El 7 de gener del 2015, el mateix dia que a Barcelona entrava a impremta un llibre homenatge a la teva trajectòria - El Perich, sense caducitat -, a París mataven Wolinsky i deu col·legues seus que havien gosat dibuixar Mahoma.
Els diaris cada vegada col·loquen en un lloc més destacat l’opinió gràfica dels seus humoristes. Obren la secció de política, van a sota de l’editorial o a portada. Tots nosaltres sembla que ens comuniquem -què és el Twitter, si no?- a base de vinyetes: una imatge impactant i una frase ocurrent, de menys de 140 caràcters. La força demolidora de la vinyeta, que se’t clava a l’estómac. Com aquella altra teva: “Abans la democràcia era una esperança; ara ja és el món en què vivim”.
El novembre d’aquest 2015 tocarà fer balanç de què ha passat després de Franco. T’hauràs estalviat que et truquin de mil llocs i que et preguntin si hem anat endavant, endarrere o què ha succeït exactament en aquest país. Tu, que vas néixer poc després de la Guerra Civil i que et vas morir -demà farà 20 anys- just abans que Aznar arribés al poder. El 1995 ens havíem allunyat prou del franquisme per pensar que no tornaríem a acostar-nos-hi. I ara on som?
Hem endolcit el franquisme rebaixant-lo de dictadura a “règim autoritari”, estem patint una involució en molts sentits, i al mateix temps tenim la revolució a tocar. Vivim acceleradament una Segona Transició, que no sabem on ens portarà. I, mentrestant, recordem una de les últimes vinyetes teves a El Periódico : “És dur haver-ho d’acceptar: el sistema en què vivim és una merda. Però hi ha una altra cosa pitjor: els intents que s’han fet d’oferir altres sistemes (feixisme, nazisme, comunisme, franquisme, maoisme, fonamentalisme religiós, liberalisme sense fre, etc.) han sigut tres merdes”.
P. D. Molts dels teus amics i companys de feina ens han anat deixant. L’últim, Josep Maria Bachs. Les teves aparicions a Filiprim eren memorables. Humor, tendresa i mala llet. I tot sense immutar-te, amb la mateixa cara amb què un metge et comunica la mort d’un familiar.
