Publicitat
Publicitat

Míster B.

Molt més que set punts

Aquesta temporada només pot tenir dos finals: o doblet o triplet. Ni està fet, ni serà fàcil, ni tinc pressa perquè s'acabi, al contrari: m' agradaria que això no s'acabés mai, i sempre dic que el millor que podem fer és gaudir de totes i cadascuna de les jugades de tots i cadascun dels partits, però això d'aquest cap de setmana és força aclaridor. Mentre que el Barça treballa i treballa amb mètode i paciència per acabar derrotant 0-3 l'únic equip que l'havia guanyat, el Madrid recull a Pamplona el que ha sembrat, és a dir, res.

El Barça de Guardiola és bo, sí, però treballa molt, i com que treballa tant, encara és més bo (el cas de Pedro o de Busquets). El Barça d'aquest any concedeix al rival les mínimes ocasions de tenir opcions dins el partit, i sobre el rectangle demostra un domini dels temps i dels espais que no s'ha vist en la història del futbol. Heus aquí la paradoxa: és veritat que el Barça no és invencible, però no és menys cert que ningú no l'ha pogut guanyar.

Aquests dies tot són rècords batuts o a punt de batre: el de victòries seguides de l'època de Di Stefano, el de victòries seguides a domicili, o Messi enfilant-se a les barbes venerables dels gols d'Alcántara, Samitier, César i Kubala. Tots aquests rècords són senyals massa evidents perquè no puguem parlar, amb tot el respecte a la competició, que si les coses es continuen fent així tornarem a gaudir i tornarem a vèncer.

L'altra paradoxa és que encara que el Barça i el Madrid són primer i segon, els separa un abisme. No em refereixo als set punts, que quan encara en queden cinquanta-un per disputar són com la cirereta en el pastís d'aquest cap de setmana. Em refereixo al fet que mentre el Barça continua planificant i executant amb seny i elegància, el Madrid ja fa anys que s'ha tirat als braços d'un espiral de convulsió de la qual només en pot sortir algun èxit de tant en tant, perquè, en el fons, no deixa de ser el Madrid. Ho sé perquè el Barça també va viure bastants anys obsessionat a recollir abans de sembrar.

Al Barça es parla de futbol. Home, també es parla de Pilotes d'Or, de rècords i de manetes, però sobretot, es parla de futbol. De què parla el Madrid? El president viu amagat (si heu llegit "amargat", també val), el director general i l'entrenador no es parlen, i l'entrenador, després d'empatar amb el cuer Almeria en va culpar l'àrbitre. I ahir, quan s'acabava de quedar a set punts del Barça, va recordar no sé què d'un penal del Barça amb 0-0 quan va anar al Sadar. Ja sabem que Mourinho interpreta un paper, però algú li hauria de dir que és patètic. No menys patètic que la figura de l'exàrbitre Mejía Dávila, fitxat pel Madrid per millorar les relacions arbitrals i que, si ho hem de valorar pel que diu l'entrenador de l'equip, hauria de ser acomiadat sense indemnització per inútil.

Ni està fet, ni serà fàcil, però hi estem més a la vora. I no tinc pressa perquè s'acabi, al contrari: m'agradaria que això no s'acabés mai. Ni a Barcelona ni tampoc a Madrid.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT