El metge que ens ha robat el cor
Dimarts van emetre On acaben els camins al Sense ficció,Sense ficció, un documental d’aquells que t’atrapen i t’emocionen poderosament. De fet, va arrossegar 420.000 espectadors, un dels millors resultats del programa d’aquesta temporada. On acaben els camins, de la directora Noemí Cuní, narra les vivències d’un jove metge català a l’illa de Lihir, a Papua Nova Guinea. Val la pena que el recupereu si no l’heu vist. L’Oriol Mitjà, especialitzat en medicina infecciosa i tropical, va arribar a l’altra punta de món i allà va topar amb una malaltia de la qual ningú no li havia parlat mai: el pian. Una afecció ulcerosa a la pell que provoca malformacions greus als ossos i problemes de mobilitat. Sobretot té incidència en la població infantil que viu en les zones més recòndites de l’illa.
El documental és bo perquè la història de l’Oriol Mitjà és potent, carregada de generositat, amb el component d’aventura i amb obstacles que cal superar. L’epopeia de l’Oriol per combatre i eradicar aquesta malaltia és, per si sola, un relat molt efectiu ideal per ser televisat. Però tot i així, On acaben els camins sap estructurar la història amb eficàcia per oferir a l’espectador les dimensions èpiques i que estableixi un vincle emocional ràpid amb el protagonista. També incorpora amb habilitat dins el relat la simptomatologia, les explicacions científiques i la dimensió internacional de la seva tasca sense que faci nosa. Ho inclouen sense precipitar-se i dosificant bé la informació. La gran virtut del documental és la manera com sap cosir la faceta mèdica de l’Oriol Mitjà amb el vessant més personal i íntim del protagonista. Han jugat molt bé a contraposar les imatges en què ell desprèn una seguretat i un lideratge fort amb les escenes en què destil·la sensibilitat i desgast personal. On acaben els camins no es limita a fer avançar les trames de l’aventura d’un metge sinó que li interessa aprofundir en el personatge. És un recurs narratiu molt eficaç per evidenciar la dimensió humana de tot el projecte, per atrapar l’espectador i accentuar l’èpica. Pel que fa a la realització i el muntatge, també han sabut explotar l’envergadura d’aquest projecte a través del llenguatge audiovisual. Les successions d’imatges de desenes de nens empassant-se l’antibiòtic amb música heroica per potenciar-ho transmeten televisivament aquesta idea de propagació, de conquesta de territori, de transmissió d’uns hàbits d’higiene que han d’avançar més de pressa que el contagi de la malaltia.
El documental, a més, proporciona un sentiment de justícia amb l’Oriol Mitjà: l’espectador agraeix que li obri els ulls davant d’una realitat que desconeixia, d’un procés d’investigació de resultats rotunds. On acaben els camins atribueix al metge el reconeixement públic i social que mereix.
