Publicitat
Publicitat

EN BLANC I NEGRE

La meva ciutat

Em sorprèn no trobar entre les deu prediccions per als pròxims 25 anys del setmanari The Observer que les persones que visquin a les ciutats modernes s'hauran de comprar orelles noves embolicades en capses blanques.

Uns senyors vestits de groc i armats amb martells pneumàtics perforen i serren a uns decibels de por, cada màxim quinze dies, les rajoles del meu carrer. Estèrils camins burocràtics entre Ajuntament i companyies d'aigua llum i gas, incapacitats diverses i surrealisme. Si cap veí no s'ha llançat pel balcó la trentena vegada que foradaven amb fúria les mateixes rajoles condemnades és perquè el timpà ha cedit, derrotat. I la sordesa ha evitat un suïcidi massiu al Barri Gòtic.

A la ciutat no hi ha treva per a l'oïda, no li és permès. Enyora el repòs, el silenci, la no-paraula i el no-cop. La quietud i el no-res, els carrers sense alarmes ni serres reincidents i el so de la pluja. Avui, el veí que va marxar a viure a les muntanyes tip de tot això, m'ha dit que amb el silenci ha recuperat el seny, perquè sense silenci la sang no circula a velocitats normals i, esverada, va tan de presa del pit al cap que fa embogir. Diu que ara és home. Però que a la ciutat tothom és pedra. Pedra que pica i pedra que rep, a cops, la metzina del soroll etern. Si crides ningú et sent, n'hi ha tres mil més que criden més fort. Perquè t'escoltin no val ni tan sols bramar, perquè no queda silenci.

Som sords. Que afegeixin a l'estudi de The Observer que les orelles, un dia, als habitants de la ciutat, ens hauran caigut. S'assecaran i cauran com les potes cremades d'un periquito que vaig tenir de petita; no li servien per a res, només per fer nosa, i li van caure. Si passejant per Barcelona veieu algú amb les orelles ennegrides i seques, o en trobeu alguna en un pas de vianants, no us espanteu. Ha començat per fi el procés de recuperació del seny perdut.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT