La meva persona
¿No troben curiós que gairebé tots els imputats i imputades per casos de corrupció (presumptes sempre, però potser cada dia menys presumptes) apel·lin a “la seva persona”? És el que ha fet aquest dilluns, sense anar més lluny, l’exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, que ha atribuït el procés judicial que està vivint a “Una persecució política contra la meva persona” (la seva).
La persona de Manuel Bustos deu tenir un respecte exquisit per la legalitat, però hi ha motius per pensar que hi ha hagut un Bustos que ha actuat al marge de la seva persona. Allò que diuen que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra, i mai més ben dit. I la persona de l’alcalde es devia quedar allà palplantada, contemplant com el senyor Bustos repartia (presumptament) mariscades i rellotges de nivell entre els seus afins. Hauríem de preguntar-li a la persona de l’exalcalde Bustos què en pensa, d’aquestes presumpcions, i si se sent atacada políticament. Si fos així, hauríem de retirar l’expressió pena de telenotícies per una altra que fos pena de persona, o alguna cosa per l’estil.
Tothom té una persona, però no tothom té una personalitat. Potser val la pena recordar que la paraula persona significava etimològicament màscara, si ens fixem en les arrels etrusques i gregues, etcètera. Vol dir que cadascú és qui és, certament, però que ningú mai no acaba de ser qui sembla, i alguns menys que d’altres. La individualitat és incontestable i irrepetible, però la identitat, i sobretot el comportament de cada persona, sempre es poden discutir. De manera que si ens ho mirem amb una certa perspectiva, dir que algú se sent atacat en la seva persona només vol dir que se sent atacat en la seva màscara. Allò que mostra als altres, que configura una presència més o menys pública, però que no necessàriament ha de ser veritat.
Aquest dilluns he dinat amb la meva persona i l'he trobat contenta, perquè es veu que no ha rebut atacs polítics, com la persona de Manuel Bustos i altres personatges (presumptament) corruptes. Me n'he alegrat. Li he cuinat un arròs al forn, m'ha parlat de futbol (a mi no m’interessa, però a la meva persona sí) i després se n'ha anat a jugar a pàdel, que és una activitat que agrada molt a la meva persona però que a mi em deixa més aviat indiferent. El dia que m’acusin d’un delicte (presumpte), o de molts, hauré de decidir entre donar-li la culpa a la meva persona o lamentar-me per ella. Tots tenim una persona per carregar-li les (presumptes) conseqüències de la nostra conducta. Tots tenim una màscara, i la portem posada tot el dia a partir del moment que sortim de la infància. Hi ha qui no se’n desprèn ni davant de la justícia, o que especialment no se’n desprèn en aquest cas. Aleshores no parlen de màscara, sinó de la seva persona. Que, per descomptat, se sent fortament atacada. No dic que no sigui així, però aquestes persones, si es veuen atacades per algú, és pels personatges que governen la seva identitat. Res, si senten algun dubte consultin amb la seva persona.
