16/09/2011

Si m'ho diu el cor...

4 min

Durant l'estiu del 2008, Christian Smith, l'eminent sociòleg de la Universitat de Notre Dame (Indiana, EUA), era el cap d'un grup d'investigadors que es van entrevistar en profunditat amb 230 joves d'arreu dels Estats Units. Aquestes entrevistes s'integraven en una investigació més extensa sobre els joves dels Estats Units a càrrec de Smith, Kari Christoffersen, Hilary Davidson i Patricia Snell Herzog en col·laboració amb altres investigadors. Smith i els seus companys van plantejar als joves preguntes sobre temes morals. Els resultats són depriments.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No és tant que aquests joves nord-americans visquin en el pecat i el llibertinatge; com a mínim no pas més del que es pot esperar de gent d'entre 18 i 23 anys. El que resulta més descoratjador és la incomoditat dels entrevistats a l'hora de parlar i reflexionar sobre qüestions morals.

Els entrevistadors van formular preguntes obertes sobre el que està bé i el que està malament relatives al sentit de la vida i als dilemes morals. En les respostes vagues, que Smith i els seus col·laboradors recullen en el llibre Lost in transition [Perdut en la transició] , recentment aparegut, veiem els joves maldant per dir alguna cosa sensata en aquestes matèries; però, simplement, no disposen dels conceptes i el vocabulari per fer-ho.

Quan els demanen que descriguin un dilema moral que hagin hagut d'afrontar, dues terceres parts dels joves o bé no poden contestar aquesta qüestió o bé descriuen problemes que no tenen res a veure amb la moral, com ara si es poden permetre el lloguer d'un pis determinat o si tenen prou monedes per pagar el pàrquing.

"No gaires havien pensat prèviament sobre les qüestions relacionades amb les diverses preguntes que els vam plantejar", escriu Smith. Quan se'ls pregunta sobre el que està malament o és moralment incorrecte, en general, coincideixen a dir que la violació i l'assassinat són reprovables. Però, a banda d'aquests casos extrems, el pensament moral no entra en consideració, fins i tot quan han de reflexionar sobre fets com ara conduir borratxo, fer trampes a l'escola o enganyar la parella. Un dels entrevistats ho formulava així: "En realitat, poques vegades he de prendre decisions sobre el que és correcte o no ho és".

La postura estàndard, per omissió -a la qual la majoria retornen una vegada i una altra-, és que les opcions morals només són una qüestió de gust individual. "Això és personal", és la típica resposta. "Depèn de cada persona. Qui sóc jo per jutjar-ho?"

Per refús de la subjecció cega a l'autoritat, molts joves han passat a l'extrem oposat: "Faria el que pensés que em faria feliç, o el que sentís en aquell moment. No tinc cap altra manera de saber què fer que actuar segons les meves sensacions internes".

Molts no tenien dubtes quan parlaven de les seves sensacions morals, però no tenien gens clar com relacionar aquestes sensacions amb una reflexió més general sobre un marc moral compartit o les obligacions. Així parlava un dels entrevistats: "Suposo que el que fa que una cosa sigui correcta és la manera com em sento en relació amb aquesta cosa. Però persones diferents, en la mateixa situació, senten coses diferents, de manera que no podria parlar per cap altra persona per dir què es correcte i què no ho és".

Smith i els seus companys van trobar un clima d'individualisme moral extrem: relativisme i negació de tot judici moral. Una vegada més, això no vol dir que el jovent dels Estats Units sigui immoral. De cap manera. Però Smith i els seus companys emfatitzen que enlloc (ni a les escoles, ni a les famílies, ni en cap altra institució) els han proporcionat els recursos per cultivar les seves intuïcions morals, per poder pensar amb més amplitud sobre les obligacions morals i sotmetre a prova comportaments que poden ser degradants. De manera que l'estudi parla més dels adults nord-americans que no pas dels joves.

Smith i els seus companys van quedar molt sorpresos de comprovar, per exemple, que els entrevistats no veien cap problema en el consumisme rabiós. (L'estudi és de l'estiu del 2008, abans del daltabaix econòmic.)

Moltes d'aquestes deficiències se solucionaran per si soles quan aquests joves es casin, tinguin fills, comencin la carrera professional o exerceixin rols socials més clarament definits. Les institucions els inculcaran certs hàbits. S'imposaran uns horitzons morals més amplis. Però les seves actituds en el moment d'iniciar la vida adulta revelen alguna cosa de la cultura nord-americana. Fa dècades que, des de diverses perspectives, molts autors han alertat dels riscos del deteriorament dels marcs morals compartits i de l'auge d'una moral individualista i acomodatícia.

Allan Bloom i Gertrude Himmelfarb van advertir que les virtuts fortes s'estan diluint en valors superficials. Alasdair MacIntyre ha escrit sobre l'emotivisme, la idea que no és possible obtenir un consens moral en la nostra cultura perquè els judicis estan basats en la sensació del moment.

Charles Taylor ha sostingut que la moralitat s'ha separat de les fonts morals. La gent és menys propensa a sentir-se integrada en un paisatge moral que va més enllà del propi individu. James Davison Hunter ha escrit un llibre anomenat The death of character [La desaparició del caràcter]. Els entrevistats de Smith són exemples vivents de les tendències descrites per aquests autors.

Gairebé a tot arreu i gairebé sempre el col·lectiu, el grup, era la unitat moral essencial. Una religió compartida definia les regles i les pràctiques. La cultura estructurava la imaginació de les persones i imposava la disciplina moral. Ara, però, molta gent és induïda a assumir que l'individu aïllat és la unitat moral essencial. La moralitat abans era revelada, heretada i compartida, però ara és considerada com un fenomen que neix en la privacitat del cor de cadascú.

stats