Una mica s’ho ha buscat

HI HA UNA CULTURA de la violència, i una ignorància absoluta de la lògica més elemental, que ens porta a treure conclusions precipitades, desencertades i irracionals que ens haurien de fer caure la cara de vergonya. Un exemple mediàtic: si Neymar provoca els defenses dribant-los, s’entén que li intentin trencar la cama o la cella. Ho avalen comentaristes esportius de grans mitjans i moltes converses de bar. És que no cal que els faci aquells túnels al mig del camp, proclamen. A mi tampoc m’agrada aquest estil del brasiler, però quedaré retratat si justifico que el lesionin. Ni a ell ni a Cristiano Ronaldo, que no em pot caure pitjor, però no mereix ni cops ni càntics insultants ni res. La violència no té cap justificació. I conèixer els contextos en què l’hem normalitzat no avala res de res, al contrari.

Això s’estén a tot arreu. Si fa d’àrbitre ja sap que li diran de tot. Si fa d’àrbitre i és dona, o té l’atreviment de dir que és gai, ja es veu que l’insultaran. És famós, ja li està bé que el persegueixin els paparazzis. Si tots els de la classe li tenen mania, alguna cosa deu haver fet. Es deixa gravar un vídeo privat: ja pot pensar que ho veurà tothom a les xarxes. No es deixa gravar però participa en aquell acte sexual: que no es lamenti si es fa públic. Vesteix de manera provocadora: és previsible que abusin d’ella. Ensenya els pits en una festa popular: els hi tocaran. Surt sola de matinada: una mica s’ho busca. Parla amb desconeguts: l’atracaran.

Sóc partidari de prendre precaucions, de no provocar, de ser respectuós, de no assumir riscos innecessaris. Però cap d’aquestes conductes et fa mereixedor de conseqüències indignes. I cada vegada que ho considerem lògic i natural engreixem una cultura de la violència asfixiant que ens té espantats, segrestats i còmplices alhora.