"17 microestats inviables"
Em sorprèn molt que persones assenyades i ben informades parlin del "retorn" de l'expresident del govern espanyol José María Aznar. "Aznar ha tornat", diuen. Jo diria que per tornar cal haver-se'n anat abans, i aquest senyor no ha marxat mai.
Sempre ha estat allà, al nucli dur del seu partit, en aquest cas controlant una institució, la FAES, que havia tingut un pressupost anual de 5 milions d'euros. Esmento la quantitat perquè vegin que tot això no va de broma. No estem parlant de la típica fundació de partit, ni de cap barraqueta per a polítics jubilats. Estem parlant d'un dels think tanks més importants d'Europa i, sens dubte, del més potent de l'Estat. Malgrat les antipaties que pugui arribar a suscitar -admeto, honradament, que el seu posat agre m'enerva-, Aznar no és cap indocumentat. Les múltiples caricatures l'han arribat a fer amable, gairebé inofensiu, com si formés part de la carcunda de dòmino i casinet de poble que sí que representa Rajoy. Aznar és el més ambiciós dels polítics de l'Espanya moderna, i probablement el que ha tingut sempre les coses més clares. Fa poc va dir això dels "17 microestats inviables" i sabia molt bé el que es deia. Tot plegat no és cap sortida de to, sinó tot el contrari: és un anunci programàtic nítid.
L'argumentari d'Aznar parteix, si més no, de tres evidències indiscutibles a l'hora d'insinuar una reforma constitucional encaminada a desactivar de facto l'estat de les autonomies. Només li ha fallat una cosa, com veurem després. La primera i més evident és que un canvi d'aquesta envergadura requereix el consens del PSOE. Existeix? I tant, que existeix! L'hem vist fa quatre dies, aquest agost. Ni cal consens, ni cal referèndum, ni cal dissimular: la cosa es pot fer en una tarda, i no passa res. Segona: el nivell de catalanofòbia que hi ha ara mateix a Espanya és tan exagerat que qualsevol mesura d'aquest tipus seria rebuda com una victòria nacional, no del PP. I tercera: davant d'instàncies com la Unió Europea, el caràcter profundament involucionista del projecte quedaria emmascarat amb raons de racionalització econòmica i reordenament administratiu. Al meu entendre, el nihil obstat estaria assegurat de manera automàtica. Bé, cal dir que m'he oblidat conscientment d'un petit detallet: el PP hauria de guanyar les eleccions amb una majoria molt clara. De moment tot indica que serà així, però no se sap mai.
I què és el que falla, en aquest esquema? Què és el que no estava previst? Sens dubte, la fi imminent d'ETA (em veig obligat a repetir la frase anterior: de moment tot indica que serà així, però no se sap mai). Aquesta és justament la peça que no encaixa en l'argumentari del PP. Sense un grup terrorista en actiu, sense violència ni coaccions, sense impostos revolucionaris ni regidors amb escorta, tots i cadascun dels arguments que s'han esgrimit contra un possible procés de secessió al País Basc (i de retruc a Catalunya) queden neutralitzats des d'una perspectiva democràtica. Tots, sense excepcions. Quan no hi hagi terrorisme ja no es podrà acusar ningú d'estar darrere del terrorisme. Simplement no n'hi haurà. Es podrà estar a favor o en contra de Bildu o de qui sigui, però no se'ls podrà dir que amaguen una pistola sota l'aixella perquè, si tot va bé, s'hauran acabat les pistoles. De moment, la més que possible irrupció d'Amaiur al Parlament espanyol indica per on bufen els vents (del nord, si més no).
En tot cas, convé deixar clar que la fi d'ETA té, almenys en aquest context, un valor merament argumental. La resta de coses són les que són, i la correlació de forces segueix intacta. Tot i així, si finalment ETA desapareix, les admonicions d'Aznar s'hauran de basar per força en un altre tipus de raons. Tota la immensa constel·lació de grupuscles que es van dissenyar, subvencionar i teledirigir des del ministeri de l'Interior ja des del 1996, i que ha estat la veritable força de xoc del PP, deixaran de tenir sentit. Això implica un canvi substancial, que probablement generarà tensions en el si d'aquest partit. De fet, el míting "centrista" de Rajoy, dissabte passat a Màlaga, cal llegir-lo, en part, des d'aquesta clau. Però només en part. Convé retenir també el rictus d'Aznar a la primera fila, capficat en els "17 microestats inviables".
Tinc el pressentiment que això acabarà donant lloc a la conegudíssima dinàmica policia bo / policia dolent. Com a paisatge de fons, una crisi que fa aflorar un populisme tronadet i que més que policies bons o dolents busca profetes de guàrdia.
