Publicitat
Publicitat

L’eix de la prosperitat i altres bestieses

El centralisme, i l’estructura radial d’infraestructures que se’n deriva, només beneficia el centre

L’any 2004, el primer de Maragall a la Generalitat i l’últim d’Aznar a la Moncloa, es produeix una escaramussa entorn de l’articulació territorial d’Espanya que val la pena rememorar.

A la campanya electoral, Maragall havia llançat la proposta de crear un ens que coordinés un conjunt de territoris a banda i banda de la frontera: l’Aragó (que després desertaria), les Balears, Catalunya, el Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. Aquesta euroregió mediterrània es formalitzaria l’octubre del 2004. Dos mesos abans, i com a reacció al mapa de connexions ferroviàries de mercaderies presentat pel govern espanyol a la Unió Europea, un grup de professionals havien constituït l’associació sense ànim de lucre Ferrmed, que des d’aleshores ha impulsat la connexió d’Andalusia oriental amb Escandinàvia passant pels ports mediterranis espanyols: el corredor mediterrani.

Des d’un punt de vista econòmic, totes dues iniciatives tenien tot el sentit del món, però posaven en qüestió l’estructura radial tradicional a Espanya. Sobre el tema, Aznar escriuria a les seves memòries el següent: “ Valencia tenía para nosotros un significado especial. El vínculo entre Valencia y Madrid generaría [...] unas sinergias muy importantes [...] que contribuirían a fortalecer en esta una posición propia frente al acoso del expansionismo nacionalista radical desde Cataluña” i “ La primera instrucción que recibió el ministro de Fomento del primer gobierno, Rafael Arias-Salgado, fue la de terminar la autovía Madrid-Valencia como fuera. Se diseñó una política específica para todo el Levante español”.

València i les Balears són, juntament amb les Canàries, les comunitats on la prosperitat ha evolucionat pitjor

Però el PP, com hem dit, acabava d’abandonar la Moncloa. En aquest context, tres brillants presidents autonòmics del PP -Esperanza Aguirre, de Madrid; Jaume Matas, de les Balears, i Francisco Camps, de València- van signar, el juliol del 2004, una aliança que, pomposament, van denominar “eix de la prosperitat”.

Des del punt de vista de model de creixement, el missatge era que la política que havia estat imposant el PP des de la Moncloa en els últims vuit anys, i que havia posat les bases de l’eufòria del moment, tindria una continuïtat des de les autonomies virtuoses enfront de l’aventurisme de Zapatero i la traïció de Maragall (aliat amb ERC). A més, i des del punt de vista territorial, contra un eix vertical que qüestionava l’esquema radial espanyol, es reforçava un eix perpendicular que, presumiblement, infondria força des del centre cap a la perifèria.

Val la pena escatir, dotze anys després, què se n’ha fet de la “prosperitat” de tots tres territoris.

Doncs bé, si ordenem les comunitats autònomes espanyoles en funció de com ha evolucionat el PIB per càpita respectiu (que és la mesura estàndard de la prosperitat), observarem que una de les que n’han sortit més ben parades és la Comunitat de Madrid, que ha reforçat la seva primera posició dins del conjunt espanyol. En canvi, València i les Balears són, juntament amb les Canàries, les comunitats on la prosperitat ha evolucionat pitjor: el 2004 les Balears estaven molt per sobre de la mitjana espanyola, i ara només ho estan una mica; València estava una mica per sota, i ara ho està molt (per contextualitzar, la posició de Catalunya no s’ha modificat respecte de la mitjana).

Espanya, a desgrat dels discursos, sempre ha supeditat la prosperitat a un model polític que garanteixi que el control el retinguin els de sempre

Aquest resultat admet almenys dues lectures. La primera, que el centralisme, i l’estructura radial d’infraestructures que se’n deriva, només beneficia el centre. València i Alacant han obtingut la connexió amb Madrid via AVE i via autovia gratuïta a canvi de no qüestionar el menysteniment de la via fèrria València-Catalunya, però n’han sortit perjudicades.

La segona lectura és sobre la fórmula de la prosperitat. El PP d’Aznar proclamava com a dogma de fe que la desregulació és la base de la prosperitat, i Aguirre, Camps i Matas es postulaven com a paladins del “liberalisme”. En aquesta línia, ara fa un parell d’anys el think tank Civismo, que aplega conspicus referents de la dreta espanyola (Pomés, Schwartz, Espinosa de los Monteros...), va elaborar una mesura del grau de “llibertat” (absència de regulació) de les diferents comunitats autònomes, i va publicar un gràfic que posava de manifest que estava correlacionada amb la prosperitat: com més “llibertat” més prosperitat (PIB per càpita de l’any 2013), amb Madrid al capdavant de totes dues mesures. El gràfic em va semblar enganyós i ara he calculat la relació entre aquell “índex de llibertat” i l’evolució de la prosperitat entre el 2004 i el 2015, que té molt més sentit. La relació és estadísticament inexistent.

Els països, com les persones, acaben tenint allò que s’esforcen a tenir, i Espanya, a desgrat dels discursos, sempre ha supeditat la prosperitat a un model polític que garanteixi que el control el retinguin els de sempre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT