20/05/2016

Flexibilitat sí, però a canvi de què?

3 min
Flexibilitat sí, però a canvi de què?

“La feina fixa i segura és un concepte del segle XIX. [...] En el futur caldrà guanyar-se-la cada dia”

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

(Joan Rosell, 17-5-2016)

Si l’única raó de ser de l’empresa privada fos la maximització dels beneficis per als seus propietaris, és evident que el millor seria que els salaris fossin molt baixos i que l’empresari pogués acomiadar els treballadors en qualsevol moment i sense indemnització de cap mena.

Ara bé, en qualsevol societat, i més si és democràtica, l’ordre social es basa en el consens: en l’acceptació, per part de la majoria, de les regles del joc. En particular, les desigualtats -a les quals els homes som extremadament sensibles- han de ser considerades com a legítimes, i perquè ho siguin cal que el seu nivell sigui percebut com a moderat i que el seu origen estigui basat, d’una manera o una altra, en el mèrit.

Òbviament, una de les causes de la crisi política que pateix Espanya és la dificultat per acceptar el seu ordre social. Espanya recau periòdicament en taxes d’atur per sobre del 20% (una proporció insòlita a Europa), els salaris d’una part significativa dels que treballen no permeten portar una vida digna d’acord amb el nivell de vida general del país i, entre els joves que treballen, la proporció dels que només tenen estudis elementals triplica la de qualsevol país al nord dels Pirineus. Algunes de les conseqüències d’aquests fets són una de les taxes de desigualtat més gran d’Europa i l’expulsió de molts graduats universitaris, obligats a emigrar o a acceptar feines que no requereixen, ni remuneren, els estudis realitzats.

D’altra banda, l’ordre social està lluny de proporcionar una igualtat d’oportunitats acceptable. Joan Rosell ens diu que caldrà guanyar-se la feina cada dia, però més d’un podria respondre-li que ell no ha treballat més que a les empreses del seu pare, i que els contactes familiars li van facilitar de ben jove l’accés a consells d’administració de grans empreses.

En aquest context, és inevitable que les relacions laborals que Rosell considera imprescindibles siguin considerades intolerables. Així, per exemple, la reforma laboral del 2012 és percebuda com una imposició del PP per afavorir els empresaris en perjudici dels treballadors, i la seva derogació és exigida pels partits que volen representar-los. En definitiva, la flexibilitat es veu com una càrrega.

Alguns addueixen que la flexibilitat és beneficiosa per als treballadors, perquè només una flexibilitat encara més gran serà capaç de crear els llocs de treball i induir les millores en la productivitat que calen per combatre l’atur i per augmentar els salaris. Dissortadament, cal tenir pa a l’ull per acceptar aquesta idea, que ja no comparteix ni The Economist.

I, tanmateix, és evident que si volem ser un país pròsper les nostres empreses han d’estar sotmeses a la competència internacional, i això les obliga a ser flexibles. És a dir, la justícia no exigeix la flexibilitat, però la prosperitat sí. Per tant, no n’hi ha prou amb la derogació de les reformes laborals i el retorn a una protecció més gran del treballador que té un lloc de treball. Ens cal un contracte social que sigui acceptable per a la majoria i que, alhora, permeti que les empreses siguin competitives sense haver de pagar uns salaris més baixos que els seus competidors.

Aquest nou contracte social passa, en primer lloc, per construir mecanismes que garanteixin la igualtat d’oportunitats, i això no requereix la desaparició de les taxes universitàries, però sí l’existència d’una xarxa pública d’escoles bressol i d’una xarxa gratuïta (pública o concertada) de primària i secundària de prou qualitat perquè la classe mitjana vulgui compartir-la amb la classe baixa; requereix l’abolició del “treballador pobre”, cosa que, a curt termini, no pot aconseguir-se sense un salari mínim digne; requereix que la protecció al desocupat no es limiti al suport econòmic, sinó que se’l complementi amb un suport formatiu i informatiu seriós.

Aquest nou contracte social, ¿podria incloure la flexibilitat laboral que el PP i la CEOE persegueixen reforma rere reforma? Sí. A Àustria, després de llargues negociacions i en el context d’altres reformes, la patronal, els sindicats i el govern van acordar l’eliminació de les indemnitzacions per acomiadament (per als nous contractats).

Llegeixo els programes laborals dels partits que volen liderar la independència. Hi veig pedaços poc convincents. El mateix, si fa no fa, en els dels partits que volen salvar Espanya. Qui trencarà l’empat?

stats