Notes sobre el procés (15)
1. Cursa d’obstacles. El fiasco de la compra d’urnes i la destitució del conseller Baiget dibuixen nítidament una cursa d’obstacles abans que la votació prevista per al dia 1 d’octubre pugui tenir lloc.
En primer lloc, tenim els obstacles tècnics, que depenen exclusivament del Govern: les urnes, les paperetes, el cens, els locals, les sindicatures, les meses... Com que era previsible que l’Estat hi posés totes les dificultats possibles, si el referèndum no pogués tenir lloc perquè fallés alguna d’aquestes coses el descrèdit del Govern seria absolut. Tremolo només de pensar-hi.
En segon lloc, la Brigada Aranzadi, en un triple vessant: a) amenaces, b) ordres als càrrecs actuals i c) assumpció de competències per part de tercers. L’exconseller Baiget va venir a dir que no estava en condicions de resistir les amenaces si comportaven -com és inevitable que comportaran- un vessant econòmic. Les inquietuds de l’exconseller estaven justificades, perquè estem parlant d’un estat democràtic, plenament integrat internacionalment i que ha manifestat per activa i per passiva que anirà a totes. Ara bé, si a aquestes altures totes les persones -poques o moltes- responsables de la celebració del referèndum no tenen clar que han d’estar disposats a assumir-ne les conseqüències és que aquí hi ha molta incompetència. En aquest cas, la derrota de l’independentisme seria també ignominiosa. Ara bé, les mesures purament jurídiques tenen el seu límit: són impotents si els afectats les resisteixen.
En tercer lloc, la intervenció física dels agents de l’Estat, ja sigui bloquejant urnes, clausurant locals o detenint persones. Aquesta intervenció física seria legítima d’acord amb l’ordenament jurídic espanyol i seria, atesos el caràcter pacífic del procés independentista i la desproporció de forces, irresistible. Ara bé, tindria un cost molt elevat per a l’Estat, de manera que, si el Govern supera els obstacles anteriors, no podem donar per descomptat que aquest tercer s’acabi materialitzant.
2. El desllorigador. El 13 de juny, en defensa de la moció de censura al president Rajoy, Pablo Iglesias va fer un llarguíssim discurs. Respecte de Catalunya, va reafirmar la seva acceptació del dret a decidir exercit mitjançant un referèndum pactat, i també la seva voluntat que Catalunya “no se’n vagi”. Però em va sorprendre molt que no formulés cap idea concreta sobre l’estructuració territorial de l’Estat.
Només dos dies més tard, García-Margallo explicava a Catalunya Ràdio que fa tres anys i mig va entregar a Rajoy una proposta articulada de modificació de la Constitució, que apareixerà en forma de llibre aquest setembre. Què proposa Margallo per resoldre el plet català? Una reforma en profunditat del finançament autonòmic que garanteixi “autonomia i responsabilitat”, una clarificació de “tot el tema de les competències”, una llei de llengües, un tractament de les infraestructures “com el que feia l’Estatut”, un Senat triat per les cambres autonòmiques, la participació de les comunitats autònomes en la formació de la voluntat de l’Estat en relació a la Unió Europea... Tot això sense qüestionar que la sobirania recau en la totalitat del poble espanyol.
Sempre he sostingut que Margallo ha estat, en relació a Catalunya, la ment més lúcida dels gabinets de Rajoy. El que proposa ara no és sinó tornar a l’Estatut del 2006, que va ser aprovat pel Congrés i pels catalans, i amb el qual Maragall va estar a punt de resoldre el tema per a una generació.
Margallo diu que la seva proposta compta amb l’aval de Pérez Rubalcaba, i que creu que Albert Rivera també la podria assumir. Jo, en canvi, estic convençut que no trobarà suports suficients. Ara bé, també crec que si fos assumida per una majoria al Congrés, tindria gaires possibilitats d’esquerdar el bloc independentista i triomfar.
És a dir, que si el Procés tira endavant és o perquè l’Estat ha decidit que ha arribat l’hora d’acabar amb l’anomalia catalana o perquè el PP no vol assumir que la recollida de signatures contra aquell Estatut va ser un error monumental.
3. El relat. El referèndum no estava previst en el full de ruta sinó que va ser una imposició de la CUP i una decisió de Puigdemont en la qüestió de confiança. Decisió encertada, perquè s’ha passat d’un relat egoista (“Volen marxar perquè són rics”) a un de democràtic (“Volen votar”). En l’escenari internacional, l’independentisme està començant a guanyar la batalla de la imatge, com testifica la multiplicació de veus que afirmen que el millor que podria fer Rajoy és deixar votar els catalans i convèncer-los que votin no.
El 9-N l’independentisme va guanyar el primer assalt. Aquest també el pot guanyar... si juga bé les seves cartes.
