Tres reflexions sobre el ‘Brexit’
1. És bo sotmetre’s al poble. Com a demòcrata, no puc sinó aplaudir la decisió del govern britànic de convocar un referèndum per decidir si el Regne Unit ha de continuar o no sent membre de la Unió Europea, un tema en el qual és manifest que l’opinió pública està dividida. Com a demòcrata, considero inacceptable l’argument que el poble es pot equivocar en la seva decisió perquè les raons a favor del Brexit són irracionals. Admiro la tirada dels suïssos pels referèndums, i, tot i que comprenc que és impossible aplicar la mateixa freqüència en un país molt més gran, sí que considero que les grans decisions -i aquesta n’és una- han de ser preses directament pel poble.
2. Les conseqüències econòmiques serien petites. En canvi, no puc sinó deplorar que el mateix David Cameron hagi liderat una campanya a favor de la permanència basada en amenaces catastrofistes que recorden molt les que s’utilitzen per desacreditar l’opció independentista a Catalunya i que, si aquí són febles, allà són ridícules.
L’impacte econòmic del Brexit seria negligible per a totes dues bandes. En el supòsit que aquesta fos l’opció guanyadora, el Regne Unit i la Unió Europea haurien de seure per discutir com s’executa la decisió. Haurien d’acordar on anar i què fer durant el període transitori. Aquest període seria necessàriament llarg. El Regne Unit porta 43 anys dins la Unió Europea i sotmetent-se a les seves normes. Hi ha centenars de convenis i centenars de milers de pàgines legals que caldria aclarir si segueixen sent vàlids, quan deixen de ser-ho, què els substitueix i quan. La tasca seria hercúlia, i donaria feina a una generació d’advocats i de lobistes.
En canvi, és gairebé segur quin seria el punt d’arribada: una relació entre el Regne Unit i la Unió Europea similar a la noruega o la suïssa. Senzillament perquè amb aquesta solució ningú no hi perd. Els contraris al Brexit pronostiquen una solució en què totes dues parts hi perden, però no és racional pensar que, lliurement, totes dues acordarien una solució amb aquesta característica.
Ja sabem que, amb aquesta solució, el Regne Unit aconseguiria el que ha estat el seu objectiu des del principi: estar unit a Europa només amb un acord de lliure mercat. Ja sabem, doncs, que els britànics euroescèptics haurien guanyat i que els europeistes de tot arreu haurien perdut. Però és absurd pensar que els europeus, per evitar-ho, forçaríem una solució que ens perjudiqués.
Durant molts anys, les relacions econòmiques entre el Regne Unit i el continent serien similars a les d’ara. A llarg termini, també.
3. El projecte europeu sí que se’n veuria afectat. La Unió Europea es va crear amb un objectiu a llarg termini: la construcció dels Estats Units d’Europa, o sigui, una unitat no sols econòmica sinó també política i social, dotada d’un cert grau de solidaritat entre uns territoris i els altres. Els britànics, que s’hi van incorporar quan el tren ja estava en marxa, sempre s’han manifestat contraris a aquest objectiu. Per a ells, la Unió Europea ha de ser una unió econòmica: un gran espai de comerç lliure, similar, salvant totes les distàncies, al que uneix el Canadà, els Estats Units i Mèxic. Els britànics sempre han estat en contra de la solidaritat, i per això disposen, en exclusiva, del xec britànic, una compensació que limita la seva aportació neta. Qui ha estat, des del principi, aportant recursos per ajudar els països del sud han estat Alemanya i els seus adlàters. Sense els britànics, la Unió Europea perd un dels estats que podrien liderar-la, però guanya coherència, perquè els dos que queden, França i Alemanya, comparteixen l’objectiu. És possible que la sortida del Regne Unit constituís un cop moral prou gran al projecte comunitari per fer-lo descarrilar, però també és cert que el projecte comunitari difícilment es podrà materialitzar mentre el Regne Unit hi estigui a dins.
Per altra banda, em sorprèn sentir comentaristes catalans que es consideren progressistes lamentant la hipòtesi del Brexit. Potser cal recordar que el Regne Unit representa el “capitalisme anglosaxó”, menys regulat, menys sindicalitzat, més financer i més desigual que el “capitalisme renà” propi d’Alemanya i dels seus adlàters. Que els liberals la lamentin em sembla raonable, però no m’ho sembla gens que ho facin els qui es consideren d’esquerres.
