L’urgent i l’important

Si el PP disposés de majoria absoluta al Congrés de Diputats, el govern espanyol afrontaria la legislatura amb enormes dificultats; i això perquè la situació econòmica i política espanyola és fràgil.

Un govern amb majoria absoluta s’enfrontaria a diverses urgències. La primera, reduir el dèficit públic per satisfer els qui financen l’estat espanyol. Es tracta d’una tasca hercúlia. Els ajuntaments ja estan sota control, però la Seguretat Social no surt dels números vermells malgrat l’enorme augment de cotitzants que s’hi han afegit en els últims tres anys. Perquè guanyen massa poc, perquè encara hi ha massa perceptors del subsidi d’atur i perquè la factura dels pensionistes no para, ni pararà, de créixer. Pel que fa a les autonomies, moltes no només tenen serioses dificultats per retallar més les prestacions socials sinó que amenacen amb la revolta.

La segona urgència seria reformar el finançament autonòmic per sufocar aquesta amenaça, ara que fins i tot els economistes més afins al PP reconeixen que el repartiment actual és arbitrari. Ara bé, les solucions que s’insinuen no donen gaires esperances: es tractaria de treure uns pocs diners d’aquí (les Balears, l’Aragó, Castella-la Manxa) per donar-ne uns pocs allà (València, Madrid, Catalunya). La primera part de l’equació sembla inviable; la segona, insuficient. Caldria que, com en totes les reformes anteriors, l’administració central de l’Estat tornés a afegir-hi diners, però això està en contradicció amb el primer objectiu.

La tercera urgència és seguir creant llocs de treball per reduir les xifres d’atur, que encara està per sobre del 20%, quan a Europa ja comencen a proliferar els països que el tenen al voltant del 5% (Noruega, Suïssa, el Regne Unit, Alemanya...). Si es vol anar de pressa, es tracta de seguir creant llocs de treball poc qualificats, perquè la majoria dels aturats (provinents de la immigració i de l’abandonament escolar) ho estan.

Encara podem afegir una quarta urgència: un pla de xoc contra la pobresa, imprescindible al país més desigual d’Europa. Ara bé, això també està en contradicció amb la reducció del dèficit.

Construir un projecte coherent per donar resposta a les urgències ja constitueix un sudoku, però les dificultats no haurien fet sinó començar.

El problema més greu és que cap d’aquelles urgències no fa res per resoldre els problemes de fons de l’economia espanyola, que es poden resumir en dos conceptes: escassa productivitat i escassíssima equitat.

L’any 1985, a l’inici de la democràcia, Espanya era un país menys productiu que qualsevol país de l’Europa Occidental excepte Portugal. En aquests trenta anys, i especialment en els últims vint, la productivitat espanyola s’ha distanciat molt de la dels països que anaven al capdavant (Alemanya, França, Suècia...) i moltíssim de la dels que anaven poc per davant nostre (Irlanda, Finlàndia). Contra tota la retòrica del nou miracle espanyol, el cert és que el balanç de les últimes dècades és mediocre: el rendiment d’una hora treballada a Finlàndia és el doble que fa trenta anys; a França o a Alemanya és un 40% superior; a Espanya és només un 28% superior. Espanya té un problema d’atur i un problema de productivitat: no treballen tots els que haurien de fer-ho, i els que ho fan no són prou productius. Ara bé, sense més productivitat és impossible que surtin els números, perquè no hi pot haver prou diners per a les pensions, per a la sanitat o per a l’ensenyament; i sense més productivitat són impossibles els salaris millors que haurien de ser la base d’una equitat més gran.

Una economia més productiva no s’improvisa, i algunes de les coses que requereix són contràries a les urgències: cal política industrial (que requereix dedicar recursos que no rendiran a curt termini), cal formació als aturats (que també requereix recursos) i cal un salari mínim que comenci a contenir la creació de llocs de treball poc productius.

L’equilibri entre urgències contradictòries i entre l’urgent i l’important requereix un consens: és imprescindible que l’opinió pública entengui que no totes les urgències poden abordar-se simultàniament i que és important que les urgències no s’ho mengin tot.

Conec algú que vol veure en l’absència de majoria absoluta una raó per a l’optimisme: caldran pactes, i els pactes poden donar lloc a la construcció d’una solució que incorpori el millor de cada programa. És possible que els polítics que poblen el Congrés de Diputats siguin capaços de fer-ho, però és possible també que el sectarisme els porti al contrari. Veurem a quina altura se situen.