Publicitat
Publicitat

El miracle venecià

Les tradicions canvien permanentment, per molt que vulguem fixar-les. La meitat nostàlgica i conservadora que tots portem dins ha de lluitar sense treva amb l'altra meitat, la del gust per la llibertat i la curiositat per la novetat. Som duals. Durant les festes de Nadal, aquesta lluita esdevé titànica. Canelons contra llagostins, cagatió contra Pare Noel, espiritualitat contra consumisme, recolliment contra refinament, família contra amics...

Hi ha escenaris més proclius a la tradició. No és el mateix un Nadal a Manhattan que a Venècia. El primer remet a la cultura cinematogràfica del segle XX, el segon a l'esplendor decadent dels segles XVII i XVIII. En tots dos casos hi ha tradició, però la primera és una tradició jove, dinàmica, en moviment, mentre que la segona és arqueològica, com de museu, estàtica.

He passat aquests dies a Venècia. Malgrat l'arribada del tren el 1846 o de la carretera el 1932, malgrat el pont de Calatrava, malgrat les modes canviants i els avenços tecnològics, és una ciutat aparentment immòbil on sembla que res no canviï però on tot s'enfonsa tossudament. La seva bellesa et confon fins a fer-te creure que el temps no passa. Si no fos per l' acqua alta , que avança imparable...

Avui a la nit, seguint la tradició centenària, a la plaça de Sant Marc, després de deixar-me enlluernar pels focs d'artifici, besaré la noia que m'hi va portar fa vint anys. I em despertaré del somni: Venècia no atura el temps, però conserva l'amor. Gràcies, Sereníssima.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT