El miracle del somni humit
Potser el miracle és una badada de la natura. Potser. Però a Catalunya el miracle és fill, essencialment, de la suor. Les gotes han fet oceans. Els pagesos Superman han construït sínies, pous, secles, basses... L’enginyeria futurista, laberints i tobogans hidràulics. I el canal d’Urgell lleidatà és la síntesi de la mitologia assedegada més gran. La nostra Conquesta de l’Oest: passar del marró misèria al verd fruiter esperança. És la set de set. Aigua. La Catalunya interior. La Catalunya rebost. La Catalunya que no veu el mar. La Catalunya que, als estius dels anys trenta, també vol remullar, banyar cossos humans. El país que comença a subministrar píndoles per superar la hidrofòbia: les piscines.
Hi ha un baptisme. La primera piscina de tot l’Estat: la del Club Natació Sabadell (1918). Corre l’aigua encapsulada. El 1922 la del Club Natació Barcelona. El 1929 Internacional barceloní, la de Montjuïc... Als anys trenta es vol reeditar el somni de la Mancomunitat. Cada poble amb escola, biblioteca, telèfon, carretera... i ara piscina. N’hi ha a Puigcerdà, Manresa, Lleida... S’estenen perquè una piscina és “un element d’higienització física i moral en les viles i ciutats de l’interior”. Una piscina és un eco de mar. Una dutxa per treure la pols de l’esperit. Una revolució líquida a l’existència eixuta. Uns estius duts a domicili. Una esbandida general. La piscina és un comprimit que transforma la persona i tot el que l’envolta. La piscina és el nou somni humit del país que somia.
El somni que somia més és tenir una piscina pròpia. És el luxe total. Com la de les estrelles de Hollywood. Fotografiades sortint d’aigües netes i regant la gespa amb els seus cossos d’aspersor. Abraçades per tovalloles d’arbres ufanosos i estores de flors. No hi ha cap més desig. Perquè com la passió, una piscina és efímera. El format estiuenc dels temps veloços. Tot s’acaba i s’ha d’aprofitar. Cal construir l’obra humana ràpid perquè l’estiu és cada cop més curt. És “l’edat del bronze”. La moda és “colrar-se amb el sol de l’estiu”. Estàtues vivents immòbils. Pells de cafè torrat i de pollastre a l’ast. Els banyadors virolats de dona d’una peça com a primers miratges. L’enlluernament. L’heliofília ja comença a ser una religió: l’amor a la llum, al sol. L’exhibició de cossos d’aparador casolà. I sí, tot això ja es fa a la platja. Però la platja és bigarrada, massiva, cridanera, immensa... I la platja també encara és lluny per a la Catalunya rebost. La piscina és controlada, apamada, propera. Un comandament a distància familiar. La piscina és un mar en miniatura. I el país es tan petit, tan petit... I ha somiat tant i tant que el futur ha fet que la il·lusió de mar esquitxi tot Catalunya de bocins convertits en piscines. La Catalunya patchwork d’aigua. Però darrere aquest miracle hi ha suor infinita. Suor que no cap ni al mar.
