Una mirada científica sobre els llibres, les roses, la lectura i l’escriptura
Gairebé ningú no dubta que llegir és una de les poques maneres de viure altres vides. I, com que l’ésser humà és un animal social, aquesta experiència de l’alteritat pot tenir un efecte positiu en l’habilitat per relacionar-se amb altres persones. Això conclou un estudi publicat a la revista Trends in Cognitive Sciences liderat pel psicòleg Keith Oatley de la Universitat de Toronto.
La investigació plantejava als participants el repte d’endevinar els pensaments o les emocions de persones a partir d’una imatge dels seus ulls. Els resultats van deixar clar que els lectors habituals de ficció assolien un percentatge d’encert significativament més alt que els altres participants. Segons Oatley, quan llegim ficció, d’alguna manera ens entrenem a comprendre les persones i les seves intencions.
El contacte íntim que proporciona la literatura amb personatges complexos com Emma Bovary o Stephen Dedalus definitivament ens ajuda a tenir idees més sofisticades sobre les emocions dels altres i d’alguna manera ens permet reconèixer-les.
L’escriptura expressiva com a teràpia en malalts de càncer
Borges considerava que la màquina d’escriure era el seu psicoanalista. Com ell, molts altres autors han esgrimit l’escriptura com a mecanisme de salvació o de manteniment d’una certa capacitat de ponderació mental. A més d’aquesta funció terapèutica tan visceral que li atorguen molts escriptors, el fet d’escriure també pot tenir efectes positius en l’estat físic de malalts de càncer. Aquesta és la conclusió d’un estudi de l’Anderson Cancer Center de Texas publicat a la revista Journal of Clinical Oncology.
Dels 300 pacients amb càncer de ronyó que van participar en l’estudi, 150 van escriure sobre fets objectius relacionats amb la malaltia, com ara la dificultat d’adormir-se o les rutines diàries. L’altra meitat ho van fer sobre aspectes més emocionals de la malaltia: el dolor, la por, la incertesa sobre el futur, les seves relacions personals, etc. L’avaluació dels resultats va revelar que només els pacients que havien escrit per expressar les seves emocions havien experimentat una millora física i una disminució de la fatiga.
La tinta i el paper, una història d’amor elèctrica
La literatura tal com la coneixem no existiria sense la possibilitat de fixar paraules en un suport material, és a dir, sense l’escriptura. Tant les antigues plomes de cigne com la impremta del segle XV i les impressores actuals utilitzen el mateix mecanisme: la fixació d’un conjunt de pigments diluïts en un dissolvent (tinta) sobre un conjunt de fibres de cel·lulosa premsades que contenen porus diminuts (paper).
Quan s’aplica tinta sobre paper, es produeix el mateix fenomen que quan s’introdueix un terròs de sucre al cafè o una punta de mocador de paper a l’aigua: el líquid penetra en el sòlid encara que hagi de vèncer la gravetat. Això es produeix perquè les molècules que formen les parets dels porus en el sòlid atrauen elèctricament les molècules del líquid amb una força que en supera el pes. Aquest procés es coneix amb el nom de capil·laritat i també és el responsable que l’aigua pugi des de les arrels d’una planta cap a les fulles.
En el cas de la tinta i el paper, un cop evaporat el dissolvent, els pigments poden continuar enganxats a les fibres durant segles en forma de poema immortal.
Per Sant Jordi tothom regala roses artificials
Els tomàquets silvestres originals eren gairebé incomestibles: menuts com una bala, plens de llavors, eixuts i amargants. La selecció que els agricultors han fet dels millors exemplars durant els últims 10.000 anys ha provocat que els tomàquets guanyin carnositat i grandària, i han donat lloc al tomàquet de Montserrat, el cor de bou i la resta de varietats comestibles. El mateix passa amb qualsevol producte agrícola.
Les roses que demà ompliran milions de gerros a tot Catalunya no en són cap excepció. Les avantpassades de les roses de color vermell sang atapeïdes de pètals que es regalen per Sant Jordi són molt diferents: tenen només cinc pètals i molts més estams plens de pol·len. Com que les roses domèstiques es crien artificialment, no necessiten tant de pol·len per reproduir-se i algunes de les estructures que el contenien han evolucionat per transformar-se en pètals, i han satisfet així, com qualsevol altre resultat artificial de l’agricultura, un criteri estètic o una necessitat fisiològica.
