El misteri del separatisme unionista
“Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus ” (feia temps que tenia ganes de començar un article en llatí; ja em disculparan). Tot plegat vol dir que, al final, de la rosa no en queda gran cosa més que el nom. El nom sempre fa la cosa. De vegades, fins i tot, algunes realitats que ens semblen ben rotundes només són això: un nom, una paraula. Però les paraules mai no són innocents. En alguns casos les fem servir per assenyalar fets inexistents, i en d’altres, en canvi, per ocultar el que tenim davant del nas. El periodisme no és aliè a aquesta inèrcia. Un exemple gens anecdòtic: ¿com és que als unionistes russos de l’est d’Ucraïna alguns mitjans -especialment espanyols- els anomenen “separatistes ucraïnesos”? Aquestes persones no se senten ni s’han sentit mai ucraïneses, i el seu objectiu declarat -públic i explícit-és justament la unificació d’aquell territori amb la seva pàtria originària, que no és altra que la mare Rússia. Són monolingües russòfons i en aparença no tenen el més mínim vincle cultural i/o emocional amb Ucraïna. Com els serbis de Bòsnia, el seu referent té un caràcter purament ètnic. Això no suposa cap raresa a molts països de l’antiga URSS: els russos que viuen a les Repúbliques bàltiques, per exemple, continuen sent monolingües russòfons de religió ortodoxa.
La pregunta sembla pertinent, doncs: si els rebels de Donetsk són, indiscutiblement, unionistes russos, per què a TVE, posem per cas, els atorguen l’absurda i inversemblant denominació de “separatistes ucraïnesos”? No és pas casual, tot això. Als habitants de l’Ulster que eren protestants i s’adscrivien identitàriament al Regne Unit, no pas a la República d’Irlanda, se’ls denominava “unionistes”. Ells mateixos es reconeixien amb aquest nom, i no el consideraven pas negatiu o distorsionador. Ningú no els va designar mai amb la ridícula etiqueta de “separatistes irlandesos”. Per què ara, en canvi, la pràctica totalitat de mitjans espanyols han optat per aplicar una denominació tan equívoca en relació al conflicte d’Ucraïna? Sospito que la cosa té a veure amb el fet de voler connotar negativament el terme separatisme i, en un sentit simètric, de no voler associar el terme unionisme amb el conflicte o la guerra. ¿Unionisme, separatisme? ¿Bons, dolents? Històricament les responsabilitats estan molt ben repartides. Els processos de secessió han generat situacions terribles, però l’unionisme també. Darrere d’ambues actituds, no només de la primera, hi ha exactament la mateixa pulsió, que de vegades és nacionalista i d’altres etnicista. L’origen directe de la Segona Guerra Mundial no rau en cap actitud separatista o disgregadora, sinó justament en l’intent d’unir la imaginària pàtria comuna alemanya, és a dir, de tenir un projecte nacional comú amb els sudets de Txèquia o els alemanys de Danzig.
Els mitjans que fa uns anys, referint-se a l’Ulster, qualificaven els seguidors del reverend Ian Pasley d’“unionistes”, mentre que ara titllen de “separatistes” els partidaris de la unió amb Rússia actuen, de ben segur, per inèrcia. Pressuposar una mena de subtil conspiració semàntica a un determinat tipus de periodisme és pressuposar molt: prou feina tenen sovint per interpretar una gràfica amb tants per cent. Estic convençut que en un cas com aquest hi preval una cosa tan primària com les associacions inconscients en el context d’una conjuntura històrica concreta. És a dir: unionisme = bo, separatisme = dolent. Aquesta associació de conceptes és molt semblant, d’altra banda, a la tragicòmica distinció entre “terroristes”, en uns casos, i “activistes”, en un altre. Res de nou sota el sol, ja ho veuen.
La qüestió de fons, en tot cas, és una altra. A còpia de parlar dels imaginaris “separatistes ucraïnesos” ens hem oblidat de l’immens problema que suposa a mitjà termini l’unionisme rus, que sí que és real i tangible i té darrere seu el segon exèrcit més poderós del món. L’URSS només va ser un dels diversos noms que va tenir l’Imperi Rus, molt discret per la seva continuïtat geogràfica però imperi al cap i a la fi. Fa només 10 mesos Putin va canviar la llei per poder concedir la nacionalitat russa a “aquells que parlin rus de manera fluida i que visquin o hagin viscut a la Unió Soviètica o a l’Imperi Rus dins dels límits de la Rússia moderna”. Només era un avís, un discret primer pas. El següent graó l’estem veient aquests dies a Donestk. El tercer i últim és la recomposició de l’URSS, però amb un altre nom, evidentment. I així, parlant de la importància del nom, acabem on hem començat.
