Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

El mite de Bob Esponja

Pel que es llegeix i se sent aquests dies, els súbdits del sempre gojós regne d'Espanya anem tan dejuns de referèndums que n'hi ha que tenen la pulsió de creure que un referèndum, pel simple fet de ser-ho, ve a representar la condensació de l'essència de la democràcia, la panacea infal·lible, paraula revelada que emana del poble savi. Deixant de banda la política certament impresentable dels diversos governs espanyols en matèria de consultes populars, el cert és que un referèndum, com qualsevol altre instrument de la política, es pot convertir fàcilment en un instrument de la demagògia quan cau en mans de politicastres amb pocs o nuls escrúpols. És exactament el que està passant aquests dies a Grècia.

Tothom parla de Grècia i dels seus polítics, amb més o menys coneixement de causa, i es detecta una certa tendència, entre els tertulians i els columnistes més florits, a buscar comparacions lluïdes entre la catastròfica situació del país hel·lè i la mitologia clàssica, que és una cosa que sempre vesteix molt. Sembla que al capdamunt del rànquing s'hi situen el mite de Sísif, que és el d'aquell personatge que carreteja eternament un pedrot amunt i avall d'una muntanya, i el de Prometeu, que després d'haver robat el foc dels déus va ser condemnat a estar lligat a una roca, amb un voltor que se li menjava el fetge de viu en viu. La víscera tornava sempre a regenerar-se, de manera que la condemna era també per a tota l'eternitat.

Tanmateix, no cal ser un expert en macroeconomia ni en política internacional per concloure que la comparació que més escau a Papandreu i els seus sequaços no és cap noble figura de l'imaginari antic, sinó una de molt més recent: Bob Esponja, en concret. Com el personatge de dibuixos animats, Papandreu s'ha comportat d'una manera completament idiota i incoherent, sembrant l'estupor i el desastre entre propis i estranys. Amb la diferència que els despropòsits del primer ministre grec no tenen res de divertit, sinó que tenen com a conseqüència haver dut el país que mal governa a la ruïna, i la UE sencera al desguàs (o a l'inrevés). Algú pot dir que la culpa és de la mateixa UE, per haver acceptat en el seu dia un estat membre que no complia cap dels requisits ni garanties necessaris. És possible, però cal suposar que, si es va fer així, era perquè existia la previsió que l'ingrés a la UE obligués un país amb importància estratègica a posar-se al dia. En lloc d'això, els seus governants han preferit comportar-se com una infecció.

I ara, davant del desastre, l'únic que se li acut a Papandreu és passar-li el mort a la ciutadania, per treure's de sobre la responsabilitat que mai no ha exercit. Defensar això en nom de la democràcia real, com fa per aquí algun candidat de suposada esquerra, no indica més que una falta d'idees i de rigor absolutament desoladora. I si es tracta de citar grecs antics, ja Plató va constatar, criticant la democràcia, que la força del nombre sovint és injusta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT