Publicitat
Publicitat

El mite de les illes

Fullejant els luxosos catàlegs de viatges amb què cada estiu ens tempten les agències, m'adono de fins a quin punt ens solen atreure els arxipèlags. Tant si són propers, com les Balears, o llunyans, com les Maldives, exerceixen sobre nosaltres una mena de reclam difícil de no seguir. Hi ha algun aspecte encara més profund que la seva encisadora bellesa, una certa aura de misteri que ens aboca a preguntar-nos què hi fan aquests bocins de terra enmig del mar.

Potser de manera inconscient ho relacionem amb el mite que encarnen les illes.

Tal vegada perquè la imaginació humana des de l'antiguitat ha necessitat cercar paisatges utòpics, llocs fabulosos i espais ideals amb la intenció, per ventura inconscient, d'oblidar la realitat d'una existència grisa, lligada a la feina i a les transaccions amb una quotidianitat més o menys mesquina.

Tinc la convicció que aquestes fabulacions foren motivades per la nostàlgia del paradís, l'època edènica en la qual no havíem estat expulsats del jardí primigeni que apareix tant en els orígens de la creació bíblica com en d'altres textos i que es relaciona amb l'Edat d'Or, un referent fonamental en la cultura d'Occident. Les característiques del mític jardí que trobem al Gènesis es complementen amb elements procedents d'altres fonts, clàssiques, quasi totes provinents de la mitologia grega i amb elles es construeix l'imaginari del cel cristià. Un paisatge ideal al qual podrem arribar a l'altra vida si en aquesta hem fet bondat, redimit les culpes que motivaren l'expulsió dels nostres avantpassats Adam i Eva del jardí de l'edèn primigeni.

Els poetes, sobretot, s'han encarregat de configurar el paradís celestial amb elements procedents d'un etern locus amoenus , un paisatge amable per a qualsevol dels nostres sentits en el qual una primavera no menys eterna ens acollirà per sempre més.

En el prat místic celestial camparan, finalment, feliços els esperits dels benaventurats. Però abans d'arribar en aquest posterior paradís celestial, alguns privilegiats tractaren de buscar-lo a la terra i fins i tot aconseguiren trobar-lo. Sovint el paradís tenia nom d'illa.

Les illes són per als clàssics, més que qualsevol altre lloc, un loca ficta mirabilia , això vol dir un lloc on tota meravella és possible, un espai tancat on es conserva el primigeni i autèntic, allunyat de les contaminacions foranes i fins i tot un espai de llibertat, segons podem llegir a Hesíode quan es refereix al poder de Samos, l'illa de la qual les fronteres d'aigua eren vigilades per una esquadra molt potent.

El fet que les illes, en general, estiguessin enfora del continent i en conseqüència fossin de difícil o almenys complicat accés per a la majoria de mortals, les convertia en marc de relats fabulosos, proclius al desenvolupament utòpic.

La literatura grega ens n'ofereix diverses referències. No oblidem que són molts els déus de primera categoria que neixen a les illes: Zeus a Creta, Afrodita a Xipre, Apol·lo i Artemisia a Delos, i que les illes tenen un paper primordial a l' Odissea .

No és aquest el lloc apropiat per tractar de manera extensa la importància de la insularitat en el relat fundacional de la literatura occidental, l' Odissea , però no vull deixar d'assenyalar fins a quin punt les aventures illenques d'Ulisses i els seus companys ajuden a configurar el concepte mític de les illes que arriba fins ara, i que és una presència constant en l' imaginari occidental i més quan, com en el cas de les meves, les Balears, posem per cas, són d'una gran bellesa.

De passada advertiré tan sols que algunes de les illes que a l 'Odissea resulten fonamentals, com l'Esquèria dels feacis, on Ulisses troba Nausica i pot desvelar la seva vertadera identitat i retornar finalment a Ítaca, constitueixen un punt de partida per a posteriors mitificacions. En aquesta Esquèria ideal, una natura ubèrrima permet als seus habitants viure dels fruits que els ofereix sense necessitat de treballar, guarir-se de les malalties de manera ràpida si de cas en tenen, perquè un dels trets dels feacis es romandre sans. Així, protegits pels déus, amb el beneplàcit dels quals compten, poden dedicar-se a la poesia i a la dansa. Esquèria ha estat el primer referent utòpic de la literatura occidental i sobre aquest referent se n'han bastit d' altres. Quan ens sentim atrets per les illes dels catàlegs de viatges, desitjosos de comprovar la seva bellesa, el clima agradable i l'amabilitat dels seus habitants, estem, probablement, recuperant els trets de la utòpica Esquèria en el nostre inconscient.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT