El mite de la virtut intrínseca dels llibres
Ho diu en una entrevista recent a El País el gran ídol dels últims Sant Jordi, Albert Espinosa: “Crec que s’ha de defensar qualsevol escriptor que aporti lectors”. Segons l’autor d’ El món blau, “al llibre en paper se l’ha d’estimar més” perquè “és una cosa brutal”. El gran avantatge d’Espinosa és que fa bandera de valors col·lectius profundament inconsistents amb una transparència i un entusiasme dignes de millor causa. Són paraules que despullen l’altre gran mite que sustenta aquesta festa que ens té robat el cor. Tan increïble com el del drac i el cavaller però més corrosiu culturalment. Contra tota lògica sembla que ens hàgim arribat a creure que el llibre, l’objecte -la lletra impresa en paper: digui el que digui i com ho digui-, ja transmet cultura, ja ens humanitza.
I aquest mite arrela en un altre: el que ens fa creure que el simple fet de llegir -a diferència, per exemple, de mirar- ja ens enriqueix. En el fragor de la batalla alfabetitzadora, sembla que hàgim oblidat que la pràctica i el domini d’una tècnica només és una eina per fer el món millor... o pitjor.
La idea que la lectura és intrínsecament virtuosa és relativament moderna. Josep Pla en feia escarni als anys 50 amb la següent anècdota. Un convilatà li va dir un dia: “Sr. Pla, per dur una llibreria s’ha d’haver llegit molt, oi?” “Jo diria que sí”, va fer ell embolicant una cigarreta. “Jo he llegit molt, Sr. Pla”. “Ah, sí? I què ha llegit?” “Tot el Zane Grey”. Pausa eloqüent. “No en parlem més, home de Déu, vostè ha llegit més que jo!”
L’estiu abans que arribés Johan Cruyff al Barça d’Agustí Montal jo tenia 12 anys i el meu padrí encara em destriava els Maigret de Simenon que podia llegir dels que, potser, em podien fer mal. Era la mateixa època en què dos rombes, apareixent tènuement uns segons als inicis d’un film de TVE, tenien el terrible poder de fer que els pares ens enviessin de pet al llit. Llavors ben pocs haurien acceptat que la lletra impresa ens protegís dels continguts perniciosos. Traslladar aquest doble criteri al present -entendre que el suport de paper no és tan diferent de l’estigmatitzat suport digital- seria un bon punt de partida per fer de Sant Jordi una festa de la qual ens puguem sentir encara més orgullosos.
Deixar de banda la difícil i sovint injusta divisió entre autors mediàtics i literaris, entre nouvinguts i escriptors d’ofici, no ens pot portar a negar que alguns dels talents que aporten milers o milions de lectors són tan dignes d’elogi, o de repulsa, com els que aporten milers o milions de televidents o d’addictes als videojocs. No diré que en la repulsa no hi hagi sovint enveja, però la por a ser titllat de ressentit no hauria de servir d’excusa per blindar alguns bestsellers infumables. Necessitem una crítica, uns premis literaris i uns llibreters que no abdiquin tan sovint del seu rol de prescriptors d’excel·lència; que no es limitin a ser ressonadors d’operacions de màrqueting ni mesurin el seu èxit només pel nombre de títols venuts. Volem que llegir el rànquing de llibres més venuts per Sant Jordi sigui una experiència... encara més euforitzant.
