El moment d'ajuntaments i cultura
Passades les eleccions municipals, els nous consistoris s'enfronten a un panorama financer dramàtic, molts sense recursos per a fer front a obligacions bàsiques, ja que una part de les despeses ordinàries, avui estructurals, s'han finançat amb recursos procedents de la bombolla immobiliària. La majoria fa mesos que miren de retallar, però la proximitat de la cita electoral ha posposat les decisions més incòmodes o simplement s'han gastat els darrers cartutxos en pirotècnia d'escàs voltatge.
El dèficit pressupostari del conjunt d'ajuntaments espanyols pujava a finals del 2010 a 6.844 milions d'euros, i el deute acumulat a 28.769. L'hora de la veritat ha arribat ja que aquestes xifres són inaguantables, els bancs no donen crèdit i no és possible continuar ofegant els proveïdors amb demores de més de 150 dies de mitjana, incomplint la llei de morositat. Cal, doncs, encarar estratègies valentes ja que quan era fàcil modificar l'estructura d'ingressos i de competències municipals, cap dels grans partits van voler encarar la qüestió, ni resoldre la temptació de corrupció o de finançament irregular dels partits propiciada pel sistema. Mentre que el model de finançament autonòmic s'ha modificat diverses vegades, el municipal s'ha fossilitzat. No s'han pres mesures fermes per a racionalitzar la gestió dels serveis locals, ni la reducció del nombre de municipis o la mancomunitat forçada de serveis. En qüestions d'organització territorial -i de distribució de poder electoral- estem igual o s'ha crescut ineficientment (comarques, consells de districte).
Des de la Transició els ajuntaments han assumit responsabilitats creixents, no incloses en les seves funcions obligatòries, com a resposta a demandes de la població, cessió o deixadesa d'administracions superiors o fruit de la megalomania d'algun alcalde. Això ha estat possible gràcies a un sistema nefast: disposar de les competències urbanístiques que alimenten la recaptació. El finançament municipal es basa en unes febles taxes per serveis, les transferències de l'Estat o la participació en impostos generals i, sobretot, en la recaptació d'uns impostos lligats a la propietat immobiliària, la construcció i la plusvàlua dels terrenys. Un model afavoridor de l'especulació urbanística (no només la banca és responsable de la bombolla immobiliària) que ha permès tanmateix un gran increment dels serveis municipals, entre els quals els culturals. Serveis que han acollit o impulsat iniciatives locals importants, han descentralitzat l'oferta cultural i han propiciat un mercat artístic i patrimonial generador de moltes iniciatives professionals; s'ha propulsat una vida cultural més rica i descentralitzada. No tot s'ha fet bé, sovint s'han ofegat iniciatives ciutadanes o s'ha sobredimensionat l'oferta sense pensar en la seva sostenibilitat ni en una gestió eficients.
L'ofec pressupostari dels ajuntaments pot emportar-se una part notable del que s'ha aconseguit. Els ajuntaments aporten més del 50% de la despesa pública total en cultura. Una reducció dràstica tindrà conseqüències greus per al sistema cultural català. Molts serveis i equipaments quedaran subutilitzats i bona part de les iniciatives subvencionades no sobreviuran. La majoria de l'acció cultural municipal no forma part dels serveis que de forma obligatòria han de prestar els consistoris. Són els que més números tenen de patir retallades. Segons un estudi de Maite Vilalta per a la Diputació de Barcelona, un 26% del pressupost municipal es destina a despeses no obligatòries i un 11% a cobrir serveis desatesos de l'administració central o autonòmica. Per llei els ajuntament no estan obligats a finançar museus, teatres, auditoris, festes majors i festivals, i en el cas dels de menys de 5.000 habitants, ni les biblioteques.
A falta d'un improbable canvi del model de finançament municipal o d'una actualització rellevant del valor cadastral, com es poden mantenir vius uns equipaments que ha costat molt posar en peu? Com es pot evitar que l'activitat cultural professional es recentralitzi a Barcelona? Cal escollir entre el que és essencial i el llast que es pot abandonar, buscar alternatives de gestió més eficients, obrir les portes dels equipaments a les iniciatives ciutadanes, generar noves aliances i defensar a mort el paper de la cultura en la vida local.
