Un moment ridícul
El president Josep Tarradellas, que precisament no suscita la meva admiració, va encunyar tanmateix una frase difícil de rebatre. “En política es pot fer de tot, menys el ridícul”, va dir. Si hem de creure l’historiador Josep Benet, i tot indica que hi ha motius per creure’l, Tarradellas va fer coses pitjors que el ridícul. Però la frase no deixa de tenir validesa.
Sobretot si fem un cop d’ull a la política espanyola d’ara mateix, que es troba en el moment més ridícul de la seva història recent. Tan ridícul que se’n pot dir grotesc sense temor d’exagerar. O fins i tot esperpèntic, sense temor tampoc d’ofendre la memòria dels senyors Goya i Valle-Inclán.
Els espanyols, que ho som tots mal que ens pesi, tenim un president en funcions que es diu Mariano i que es passa últimament la vida anant amunt i avall de la geografia hispànica afirmant que ell va treure més de set milions de vots a les últimes eleccions a les quals es va presentar, i que això l’acredita per no aixecar-se de la cadira que ocupa, encara que l’ocupi en funcions. A ulls de Don Mariano qualsevol alternativa de govern a la que ell no proposa (es va negar a sotmetre’s al debat d’investidura) constitueix poc menys que una traïció nacional. Una postura ridícula, com dèiem al començament.
Ara bé, l’esmentada alternativa no fa un paper menys galdós. Fa setmanes, i en aquesta que comença es repetirà, que es planteja i es negocia un pacte a tres entre el PSOE, Podem i Ciutadans, que més o menys s’assembla a una imaginària aliança entre Hillary Clinton i Donald Trump. Ni surten els números, ni s’hi veu coherència per cap banda, ni sobretot no se’n veu el sentit. Veurem en pocs dies com avancen les negociacions, però una vegada i una altra el ridícul ens sobrevola.
El resum net i pelat és que el govern d’Espanya es troba en un estrany cul-de-sac: o bé la continuïtat d’un fracassat de naixement com Mariano Rajoy, o bé el mandat conjunt i impossible de tres fracassats joves i vocacionals com són Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera, no necessàriament per aquest ordre. Tot plegat perfectament ridícul, en efecte.
Però el més ridícul de tot és que ens hem italianiatizat de la pitjor manera, fins al punt de descobrir que l’estat espanyol és una entitat molt aparatosa però perfectament capaç d’anar fent via en absència de qualsevol mena de govern, sigui d’una ideologia o d’una altra, o fins i tot en una combinació ideològicament insensata com seria ajuntar l’esquerra de Podem, el centreesquerra del PSOE i l’extrema dreta de Ciutadans. Mentrestant, Don Mariano, en funcions, pot anar recorrent Espanya i el món sencer planyent-se que ningú vol parlar amb ell, vagi a saber per quins motius. A mi particularment no és que tot plegat em preocupi gaire, però l’espectacle del ridícul certament sempre resulta lamentable.
