Publicitat
Publicitat

El món àrab i les Amèriques

No sabrem mai quanta gent ha mort als carrers de Trípoli, Tubruq i Bengasi i si van ser assassinats per ordre del coronel Muammar al-Gaddafi. Les informacions dels diaris i de l'ONG Human Rights Watch parlen de centenars de morts en la lluita contra el dictador libi. Les imatges fotogràfiques i televisives mostren que Gaddafi ha utilitzat tancs, avions i bombes per aturar el moviment popular per derrocar-lo.

No se sap quant durarà Gaddafi, ni quanta sang vessarà abans de deixar el país -o de salvar la pell i el poder-. Tanmateix, sabem què ha passat a Egipte i a Tunísia, i de quina manera ha reaccionat el món als esdeveniments de les últimes setmanes a l'Àfrica del nord. A Tunísia, l'exèrcit no va obrir foc i el president Zine El Abidine Ben Ali ha fugit. Les víctimes amb prou feines han arribat a 200.

A E gipte, la temuda policia política del president Hosni Mubàrak s'ha retirat de la plaça Tahrir i l'exèrcit ha confraternitzat amb els manifestants durant 18 dies; hi ha hagut pocs trets. En les escaramusses amb els agitadors progovernamentals han mort uns 350 ciutadans egipcis. Finalment, Mubàrak ha fugit cap a Xarm al-Xeikh sense cap bany de sang: res a veure amb Líbia.

Tant Mubàrak, aliat dels Estats Units durant dècades, com Ben Ali, amb el favor de França, l'antic poder colonial, han deixat el càrrec sota la pressió del carrer i de la resta del món.

Durant el segle passat, allò que molts anomenen imperialisme (llegiu-hi: Washington ) va produir en aquesta regió tota mena de mals i d'estralls. Ara, però, els dictadors estan fent que els imperialistes quedin enrere. Els països occidentals han volgut evitar un bany de sang i han rebut la caiguda dels homes forts de la regió amb diferents graus d'entusiasme.

Els homes forts de l'Amèrica Llatina ho han vist d'una altra manera. A Nicaragua, el president, Daniel Ortega, cap durant molt de temps del Front Sandinista d'Alliberament Nacional i amic de Gaddafi des de principis de la dècada dels 80, ha dit: "He mantingut contacte telefònic amb Gaddafi [...]. Una vegada més lliura una dura batalla. Quantes batalles ha hagut de lliurar! [...] Li he ofert la solidaritat del poble de Nicaragua i dels sandinistes nicaragüencs". Fidel Castro, en el decurs d'una de les seves "reflexions setmanals", ha estat més circumspecte. Ha reconegut que, amb Gaddafi, s'hi pot estar d'acord o en desacord: "Caldrà esperar un temps per saber amb prou certesa què hi ha de veritat i de mentida [en tot el que es diu sobre Líbia]", ha escrit Castro. Però, malgrat tot, Castro ha estat clar: "Als Estats Units no els amoïna gens ni mica si a Líbia hi ha pau o no; i no s'ho pensaran dues vegades abans d'ordenar a l'OTAN que envaeixi aquest ric país; segurament és qüestió d'hores, o de dies. [...] Qualsevol persona honesta està en contra de la injustícia allà on es produeixi i, en aquest moment, la pitjor injustícia és la que l'OTAN està a punt de cometre contra el poble libi".

Segons Castro, el problema no són les morts que hi continua havent als carrers de Líbia, sinó més aviat la suposada invasió imminent de Líbia; ni tan sols se li acudiria condemnar la repressió, les execucions, les pallisses i les detencions constants en aquest país. Només ataca l'imperialisme.

El caudillo de Veneçuela, el president Hugo Chávez, inicialment ha estat sorprenentment reservat; però el ministre d'Afers Estrangers, Nicolás Maduro, ha manifestat l'esperança que "el poble libi, en l'exercici de la seva sobirania, trobi una solució pacífica als seus problemes" sense "ingerències imperialistes".

Després, el 24 de febrer, Chávez es va afanyar a aplaudir-lo: "Molt bé pel ministre d'Afers Estrangers: una nova lliçó per la ultradreta pro ianqui! Llarga vida a Líbia i a la seva independència! Gaddafi lluita en una guerra civil!"

Una vegada més, del que es tracta no és del fet que Gaddafi se'n vagi, o dels seus atacs armats, pallisses i assassinats; sinó del fet que l'imperialisme no s'hauria d'immiscir en els afers interns de Líbia.

Els líders radicals de l'Amèrica Llatina estan més preocupats per la supervivència de Gaddafi i la interferència dels EUA que no pas pels drets humans i el benestar del poble libi.

Mentre Gaddafi massacra els seus súbdits, aquests governants el defensen; molts altres a l'Amèrica Llatina es mantenen en silenci o bé es limiten als clixés sobre "solucion s pacífiques".

L'amic de Castro, Chávez i Ortega a l'Àfrica del nord lluita fins al final, amb un cost de sang immens; el president dels EUA, Obama, i el president de França, Nicolas Sarkozy, amics, respectivament, de Mubàrak i de Ben Ali, li han retirat el seu suport, potser més tard del que caldria, però abans del que molts es pensaven.

En aquesta batalla, almenys aquesta vegada: qui són els bons?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT