Publicitat
Publicitat

Quan el món canvia d'amos

Dia 1 de gener del 2000. L'atenció estava centrada a Moscou. El president Borís Ieltsin, físicament malalt i políticament afeblit, va traspassar els poders al primer ministre: un jove enèrgic amb ganes d'injectar confiança a un país ensorrat moralment i econòmicament. Una dècada després, tots hem posat el crit al cel per l'abús que l'oligarquia política russa fa del poder. L'última mostra, la sentència contra el magnat Khodorkovski, personatge opac però condemnat després d'un procés judicial irregular i sense garanties. Fa 10 anys encara no teníem els bitllets d'euro a la butxaca, tot i que la unió monetària ja funcionava, treballàvem per internet i amb l'e-mail, però ni ens socialitzàvem per via electrònica, ni trucàvem per l'Skype. Acabava de néixer la Wikipedia, poc fiable pels errors garrafals que tenia. Algú encara pensava que es podia frenar la globalització. Aquest fenomen, essència des de principis de segle, fa que tot ens afecti, també els problemes. És aquí per quedar-se, per definir el futur.

Grups de resistents hi volien posar barreres. Així ho expressaven, a milers, allà on feien cap els dirigents internacionals. Començaven, llavors, les destrosses i els enfrontaments amb la policia. Inútil. El salt ja s'havia fet. El món girava a una velocitat de vertigen, empès pel motor més gran de la prosperitat: l'eliminació de les barreres comercials, estimulada per la globalització i per l' impacte de l'ingrés de la Xina, el Brasil i altres països emergents a l'OMC. El món es fa més petit.

Els 90 varen marcar el final dels blocs paralitzants. Els primers 10 anys del 2000 representen la multipolaritat. El desordre, no pas un nou ordre. L'arribada a la cabina de comandament del món de més pilots, i no tots amb el mateix sentit del nord ni amb el mateix pla de vol.

Cada vegada més apartats dels botons claus de la nau, els occidentals van deixant el centre. S'ha de començar a compartir hegemonia. Els que no són majoritàriament ni cristians, ni blancs, ni fills de la Il·lustració, però són molts més, més joves i més dinàmics, exigeixen un lloc a la taula. No la del debat, directament a la de la presa de decisions. La democràcia i el respecte dels drets individuals s'han expandit. Igual que ha progressat el compliment de la llei i ha disminuït l'arbitrarietat. Mai no hi havia hagut tants governants elegits per decisió popular. Ni tants mecanismes de control polític. Però els acabats d'arribar al processos de decisió aporten punts de vista diferents. Prefereixen la seguretat col·lectiva als drets personals, el creixement econòmic a la llibertat individual.

Aquesta dècada es caracteritza per les primeres reformes del sistema de govern mundial sorgit del 1945, dominat per Occident. La presència de Rússia i la Xina com a membres permanents al Consell de Seguretat de l'ONU n'era l'única excepció. El repte és assegurar que vagin assumint responsabilitats d'acord amb Occident. Com a col·lectiu, la Xina és la revelació, fins a convertir-se en el banquer dels EUA. Obama i Lula són els líders que personifiquen els canvis. El segle comença amb l'arribada al poder del president brasiler, amb l'arrogància de qui té la força transformadora i el sac ple de raó i d'idees. Obama encarna l'opció política oposada al que seria el pitjor que hem viscut els 10 últims anys: la preponderància d'un món blanc, tancat; tot el que han representat els vuit anys de George Bush II. Sobretot del Bush de després de la segona gran manifestació de la globalització: el terrorisme internacional. D'aquí ve la importància que tindrà un segon mandat d'Obama. La seva gestió de l'evolució cap al futur, de la globalització, és més oberta i adequada als temps. Cap dels problemes que afrontem, com ara el canvi climàtic, amb el problema energètic inclòs, la pobresa i el terrorisme, no pot ser resolt per un sol país. La consolidació d'un nou model de gestió, més integrador, és l'única opció d'ordenar el desordre actual.

I Europa? Vam començar la dècada assenyalant amb el dit acusador l'arribada d'un partit d'extrema dreta al govern d'un país de la UE (Àustria, per als més despistats). I ara, mentre als EUA elegeixen un president negre, al continent europeu es normalitza que els governs es recolzin en partits xenòfobs. Però Europa ha estat capaç de fer algunes coses ben fetes: aprofundir com mai els lligams que la uneixen i seguir transferint sobirania. El 2010 n'és un clar exemple en l'àmbit monetari. Mai com en els darrers anys la UE s'ha ocupat dels països veïns. L'entrada de 10 nous membres de l'Est i l'eficaç gestió estabilitzadora als Balcans han estat encerts. Europa també ha estat la clau perquè la lluita contra el canvi climàtic s'incorporés a l'agenda mundial, i la gestió del terrorisme global es faci amb la política i no amb la força. El desafiament central que tenim ara és que la crisi econòmica no ens amagui el que passa fora d'Europa. D'això en dependrà que siguem capaços de jugar el paper que ens toca en el món global i desordenat on vivim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT