Un món entre el fre i l'accelerador

La velocitat és el drama. Ens ha segrestat i ens condueix a la paradoxa, a l'absurd. Hem après a fer les coses tan de pressa que les deixem per al final. Ho tenim tot tan a l'abast que no tenim temps d'entrenar la paciència, i l'enyorem quan més falta ens faria, massa tard. Correm tant que quan toca frenar sempre és una maniobra brusca, que et deixa tocat. L'actualitat funciona així, també: o està encallada o està accelerada. Aparcada fins que es precipita. Els fitxatges del Barça en punt mort, mentre que el cas Murdoch ha agafat embranzida i hi ha novetats minut a minut. Fins que un tema s'aturi i l'altre s'embali, com en una cursa de relleus. I l'economia? Fa cinc minuts estàvem a punt de caure, ara salvats, ui, rumors de rescat, no, no, ara sembla que no, almenys de moment... Emocionant i èpic, si t'ho creus; perillós, suïcida, quan t'adones que no hi ha conductor, no sabem on anem. Els processos a un ritme assumible, controlat, són en vies d'extinció. Somiàvem un tren de vida i vivim corrent darrere del tren. Fem de bombers de la vida quotidiana, atenent emergències, deixant el que tocaria per salvar el que vam oblidar, fins que aquell incendi s'extingeix i és l'hora de córrer cap al següent. Puja l'adrenalina, però cansa. Ens sentim cofois del que salvem, però només si oblidem el que no hem fet mentrestant, que ens explotarà demà a la cara. Visca la societat de l'ensurt, l'impacte, l'ai, ai, ai.