Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Un altre món és possible

És una llàstima que el PSC no posposés una mica més el seu congrés del 17 de desembre (que s'havia de celebrar el 29 d'octubre, però que es va haver de retardar a causa de la convocatòria anticipada d'eleccions de Zapatero, i de la rigorosa autonomia que mantenen els socialistes catalans respecte dels seus homòlegs espanyols). Podrien haver-ho postergat fins al mes de març i, d'aquesta manera, Carme Chacón seria a temps de presentar-se com a candidata a la secretaria general del PSC, ara que la del PSOE se li ha escapat pels pèls. Només li hauria calgut buscar un avantpassat que fos oriünd d'algun poble del Bages i presentar-se apel·lant a l'esperit de les Bases de Manresa. Tant per tant, ja no hauria vingut d'aquí.

La història de la quasi exitosa (quasi, però no) candidatura de Carme Chacón a la secretaria general del PSOE ha servit per posar encara més en relleu tot un seguit d'evidències: que la independència del partit de Pere Navarro respecte del de Rubalcaba és tan rabiosa com la que mantenia el periodista Antonio Alemany respecte dels discursos de Jaume Matas; que, en matèria de conviccions ideològiques, Chacón observa de manera estricta la coneguda doctrina que Groucho Marx va resumir en l'enunciat: "Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres"; que la síndrome Borrell/Almunia tendeix a repetir-se com un entrepà d'allioli; que segurament el PSOE no en sortirà d'aquesta fins que no aparegui un nou líder inesperat com el que va encarnar el susdit Zapatero l'any 2000, i que dins el mateix PSOE continua existint una ànima profundament reaccionària i carcamal, capaç de blasmar una candidata pel fet de ser dona, jove i catalana (tot i que ella s'hagi esforçat tant com li ha estat possible per negar aquest darrer punt).

La candidatura quasi-però-no de Chacón ha servit per subratllar tot això, però sobretot per fer palesa una altra obvietat: que, ara per ara, ni el PP a Espanya ni CiU a Catalunya no tenen oposició digna d'aquest nom. Captiva i desarmada la tropa socialdemòcrata, amb un Rubalcaba a Madrid que intentarà defensar les restes del naufragi a cop d'envit espanyolista i un PSC a Barcelona que no fa res més que mostrar-se incòmode amb ell mateix, tot queda confiat al ritme que marca una dreta que, com a mínim, transmet la impressió de saber fixar el rumb (amb perdó del president Mas, que deu tenir el copyright de les metàfores marineres). Per anar no se sap on, o per anar cap a indrets que molts consideren ignots i indesitjables, però un rumb al cap i a la fi.

Que el PSOE faci el que pugui sota el mandat d'un Rubalcaba tan il·lusionador com un plat de verdura bullida, i que el PSC s'arregli tan bonament com li sigui possible amb els seus dubtes d'identitat. Pel que fa a Carme Chacón, no dubtem que aviat trobarà un pla B per reconduir la seva fecunda carrera política. Però mentrestant, un percentatge potencialment majoritari de votants es queden sense cap sant ni cap dimoni al qual encomanar-se.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT