El món, o serà de tothom o no serà

DEMÀés el dia de la dona treballadora i us assegur que d’aquest tema en podria parlar fins a acabar la vostra capacitat d’aguantar-ho. En puc parlar jo i qualsevol dels milions i milions de dones que al món treballam, amb bones condicions, amb les pitjors, valorades i menyspreades. Totes en podem parlar, de les particularitats que ens vénen donades amb el gènere i respecte del món laboral i també amb la conciliació amb el familiar.

En tot cas, a mi avui em ve de gust deixar escrita una obvietat. I ho dic així, sense cap complex per escriure obvietats, sobretot per aquelles que, tot i ser flagrants, ni així es compleixen. És per això que crec que cal dir-les i repetir-les, i també escriure-les. I ho dic sense saber en quin moment de la història ens trobam, ni cap on anam en molts de sentits. Del que sí que estic ben segura és que el món, o serà de tothom o no serà. És una obvietat, ja ho sé. El món ha de ser de tothom, amb les mateixes condicions, convivint en la diversitat i el respecte. Perquè si no, i de moment és que no rotund, ja s’encarrega la realitat de demostrar-nos que per aquestes desigualtats i per la incomprensió el món viu en permanent conflicte i en vies de destrucció.

No cal dir que aquesta, que és una qüestió que convindria dur aferrada al front o, millor, al cor i també al cervell, tot i que sigui oportuna en la vigília del dia de la dona treballadora, malauradament no és només un tema de gèneres. Ens ho podríem repetir cada dia i en tot moment, mirem on mirem. I així i tot, per molt que ens ho diguem, em tem que no seria suficient. Les obvietats no són tan òbvies com ens pensam.