Publicitat
Publicitat

La monarquia es guanya el sou

En tre les banderoles i les celebracions ahir al carrer pel matrimoni del príncep Guillem i Caterina Middleton, els grans interrogants sobre la rellevància de la monarquia a la Gran Bretanya contemporània es noten tant com els convidats que no s'han convidat al banquet. La vida extravagant en temps d'austeritat i els seus privilegis desgasten la sensibilitat del públic, mentre l'elitisme i l'esnobisme es converteixen en una tendència que ha passat de moda. Els arguments habituals en suport de la monarquia -la continuïtat, la tradició i la dignitat- ja no són suficients. La reialesa necessita guanyar-se la vida.

Tot i que al Regne Unit només una petita minoria està a favor d'un govern republicà, molts ciutadans consideren que aquest casament és el senyal de l'inici d'una monarquia més populista. Es tracta de l'enllaç entre un príncep i una plebea -el primer en 350 anys- que acaba amb la divisió de classes i és, segons sembla, un matrimoni per amor. La parella es va conèixer a la universitat, han compartit casa com a amics i han planejat passar almenys els primers anys de casats al nord de Gal·les, on el príncep Guillem continua treballant com a pilot de rescat de la Royal Air Force (RAF). Han sabut capturar la imaginació de la població, no per la seva deferència obsoleta a la reialesa, sinó per l'aparença de normalitat i unió, fins i tot enmig de les rígides estructures del protocol reial i la frenètica cobertura mediàtica.

Era impossible no comparar aquesta boda amb la dels pares de Guillem, el príncep Carles i la Lady Di. Diana era jove, aristocràtica, naïf i intimidada per tot el que li queia al damunt. En canvi Caterina és més gran, de classe mitjana, educada, respectada pel nuvi i indubtablement més llesta per saber sobreviure a totes les pressions que l'envolten. Però les circumstàncies són similars: el 1981, com ara, Gran Bretanya afrontava una greu crisi econòmica i els ciutadans celebraven l'opulència de la cerimònia com una via d'escapament a una vida plena de dificultats.

Per entendre com un casament pot unir tots aquests factors, és interessant remuntar-nos molt més enllà del 1981, quan les bodes reials significaven molt més per a la majoria de britànics. Observem el casament de Maria Tudor el 1554 amb Felip II de Castella. La monarquia temia que la població s'oposés al casament d'una reina -ja mig espanyola- amb el príncep castellà. Per això les noces es van fer a més de 80 km de Londres, a la catedral de Winchester. Es tractava d'una aliança nascuda de l'estratègia mútua d'oblidar el casament dels seus respectius pares, Enric VIII i Caterina d'Aragó.

Tradicionalment els casaments reials s'han disposat per raons diplomàtiques i polítiques. El 1420, Enric V va contreure matrimoni amb Caterina de Valois en un intent de posar pau amb França durant la guerra dels Cent Anys; el 1589, Jaume I d'Anglaterra ho va fer amb Anna de Dinamarca per establir una aliança forta dels protestants a Europa; el 1625, Carles I amb Enriqueta Maria de França durant un breu període en què la política anglesa a favor de la corona espanyola va decantar-se cap a França. Quan va instaurar-se la monarquia dels Stuarts, les núvies reials eren majoritàriament catòliques i van sacsejar una nació protestant. La casa alemanya dels Hanover, que van accedir al tron el 1714, sempre va contreure matrimoni amb alemanys de rang similar.

El que finalment ho va canviar tot va ser la reconstrucció -de fet reformulació amb canvi de nom- de la monarquia el 1917. Anglaterra i Alemanya estaven en guerra i un altre casament amb un alemany era impossible. Com a estratègia, el que es coneixia com la casa de Saxònia-Coburg-Gotha va passar a anomenar-se de Windsor, i Jordi V va decretar que els seus fills es casessin amb "anglesos i angleses". Així va néixer l'autèntica monarquia britànica nacional. I els casaments reials es van convertir en una festa popular i patriòtica.

Quan el futur Jordi VI es va casar amb Lady Elisabet Bowes-Kyon (la reina Mare) el 1923, el país va embogir. Els diaris i les revistes van escrutar amb lupa tots els detalls: vestit, convidats, escenari... Un milió de persones van seguir la cavalcada des de Buckingham Palace fins a l'abadia de Westminster i va haver-hi focs d'artifici i festes als carrers.

El casament de Carles i Diana va continuar aquesta tradició. La cerimònia es va traslladar a la Saint Paul's Cathedral, perquè era més gran, i la majoria dels anglesos ho van seguir per televisió. Tot tipus de souvenirs es van vendre arreu del món. La família reial es va convertir en la millor marca.

Caterina i Guillem celebraven ahir la seva unió, però els contribuents que ho festejaven al carrer eren conscients que les noces s'havien pagat amb els seus impostos. Els britànics volen que la seva reialesa demostri el "valor pels diners", volen sentir-los i veure'ls a prop i amb més esperit de servei. És a dir, que siguin alguna cosa més que unes figures amb cap sostingudes per la pompa i el glamur. En una era democràtica dominada pels mitjans de comunicació de masses com aquesta, mantenir el favor del públic mai no havia estat tan complicat.

La llarga durada del regnat d'Elisabet II -l'any vinent farà el 60 aniversari al tron- ha suspès en molts aspectes la discussió pública sobre la reforma i la modernització de la monarquia. Això podria arribar a ser la principal amenaça per al futur reial: més de la meitat dels britànics creuen, avui, que el príncep Guillem succeirà la reina. Però amb Carles pel mig, hi ha la possibilitat real que Guillem i Caterina no es converteixin en rei i reina fins que ja tinguin una edat avançada. I quan arribi el dia, la lluna de mel haurà passat i el seu suport públic s'haurà esvaït. Segurament, aquesta nova monarquia "no classista" que el seu casament encarna arribarà massa tard.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT