L’aixella d’Anna Gabriel
Dilluns al matí, a Espejo público, Susanna Griso entrevistava Xavier García Albiol. Com era d’esperar li va treure el tema de l’olorada d’aixella d’Anna Gabriel que el mateix polític del PP s’havia encarregat d’escampar fent-ne burla. Val la pena, però, parar atenció en la manera que van tenir d’exhibir-ho en pantalla, que anava molt més enllà de comentar la jugada. A Espejo público són coneguts pel seu cinisme periodístic.
García Albiol i Griso tenien un plasma just darrere seu que, en parlar de l’escena de l’aixella, va aparèixer en pantalla. Primer la imatge congelada de Gabriel amb la mà al nas, però després van encetar un bucle en què es repetia una vegada rere l’altra el gest de la diputada de la CUP tocant-se l’aixella i olorant-se els dits com si fos un gif d’aquests que corren per les xarxes. Deia la Griso: “ Un gesto que ha servido a Albiol para pedirle a Puigdemont que se plantee un pacto con ellos. ¿Cómo son los plenos con la CUP? ”, li preguntava la periodista enriolada. I, al darrere, es veia Gabriel olorant-se l’aixella repetidament, com un robot obsessiu. La pregunta, amb aquesta imatge de fons i amb el to burleta i encuriosit, creava un context de menyspreu, com si els plens del Parlament fossin un circ ben peculiar. I mentre Albiol s’esplaiava en la resposta, vinga a repetir-se el gest: mà a l’aixella, dits al nas, mà a la l’aixella, dits al nas, mà a l’aixella, dits al nas. Fins a deu vegades encadenades vam veure com Anna Gabriel repetia el gest. Una imatge que, per descomptat, estava ampliada des de postproducció, acostant el focus al punt d’interès que convenia. “ ¿Es verdad que usted le advirtió a Anna Gabriel que «Ojo con las cámaras que se ha visto el gesto»? ”, li insistia Griso. I Albiol, encantat de la vida, es feia l’interessant per haver aconseguit reconduir el debat i l’acord de pressupostos.
Per descomptat, per a Espejo público i per a qui prefereixi fer una lectura superficial i innòcua de la televisió, l’escena no deixava de ser un divertiment per desengreixar la densitat política que ens ocupa. Però igual que passa en els programes esportius, on repeteixen una trepitjada o un penal en bucle per exagerar-ne la dimensió i condemnar-ne l’autor, amb l’olorada d’aixella persistent passava exactament el mateix. La reiteració infinita d’una imatge és una manera de sobredimensionar el fet i, en aquest cas, ridiculitzar-lo. No és una anècdota: es tracta d’estigmatitzar el polític i allò que representa, intentant fixar a la retina de l’espectador no només una escena intranscendent sinó un seguit de prejudicis i missatges implícits. Menysprear i restar credibilitat al Govern de Catalunya i als acords que se’n derivin.
