Antena 3: no poden ser més cínics
S’ha obert la veda als programes especials sobre Diana Quer, la noia desapareguda a Galícia. Antena 3 s’ha esperat disset dies. Nens i noies atractives desaparegudes són el més llaminer de les televisions privades i un reclam indiscutible per captar audiència. Amb el cas Diana Quer, però, s’ha fet un pas endavant en el llenguatge audiovisual que contribueix a fer més preocupant el nivell de frivolitat social.
El programa especial d’Antena 3 començava amb música suau i imatges aèries de paisatges bonics i carreteres solitàries i sinuoses de Galícia. La preocupació estètica, la melodia entre enigmàtica i suggerent, convertien el programa en l’arrencada d’una pel·lícula. I, de cop, l’horror en identificar el referent creatiu. Una imitació dels crèdits inicials de La isla mínima i l’ús de la seva banda sonora. La pel·lícula que narrava la investigació policial de l’homicidi de dues noies en un petit poble d’Andalusia. No es pot ser més cínic ni pervers. Imitar la ficció, convertir la realitat en cinematogràfica, per explicar el cas d’una adolescent desapareguda. I fer-ho significa també anunciar-ne per avançat el final tràgic.
Però aquí no acaba la falta d’escrúpols. Un cop servit el context estètic es recreaven en tots els continguts que la desapareguda havia abocat a les xarxes socials. Una centena d’autoretrats d’ella i la veu en off advertint de la imprudència de la noia: “Sabemos incluso cuáles eran sus medidas. Nunca hemos hablado con ella pero nos lo ha contado. A nosotros y a cualquiera con acceso a internet. Todo está aquí. En la red”. Després, fos a negre i sentíem uns crits d’una noia durant uns segons. Automàticament, el nostre cervell associava el so a la seva possible desaparició. Però no. Mostraven de cop la imatge i ensenyaven un vídeo de Facebook on uns amics la tiraven vestida en una piscina. Ben jugat per transmetre falsa situació d’angoixa. La veu en off feia un relat sensacionalista, amb to de tristesa, recordant altres casos cèlebres de noies mortes: “Chicas atractivas y noches de fiesta de las que no vuelven nunca”. Condemnava la desinhibició de Diana Quer i posava èmfasi en els diferents noviets amb els quals es fotografiava. “Diana no fue discreta esa noche”, deien perquè aquell dia es va fer una foto. Suposats amics que no donaven la cara apareixien afirmant que el tarannà de la noia la podria haver fet pujar al cotxe d’un desconegut. El pare s’esplaiava davant la càmera donant detalls de la relació amb la seva filla i, per tant, era premiat pel programa: s’emportava el rol de progenitor responsable i emissor de la veritat única. Més enllà de la desprotecció en què es troben les dones cal afegir-hi el maltractament, els prejudicis i la condemna social mediàtica que pateixen les víctimes de desaparicions. I això l’únic que fa és perpetuar el problema, perquè els agressors entenen que la culpa sempre és d’elles.
