Buenafuente, Bertín i Hitler
Bertín Osborne, ofès per una paròdia a Late motiv (#0 de Movistar+), ha carregat aquesta setmana contra Andreu Buenafuente. El cantant de ranxeres ha qualificat l’humorista d’“absolut miserable” per una imitació seva en què entrevistava Adolf Hitler o Kim Jong-un. Buenafuente, ahir, sense fer sang, li va contestar amb elegància dedicant-li el programa i incloent-lo en un gag. Esperem que els guionistes de Late motiv aprofitin el personatge perquè, a través de l’esperpent de Bertín, es poden explicar molts aspectes de l’actualitat.
L’esquetx en el programa de Buenafuente va estar motivat per unes declaracions de Bertín en què assegurava que li agradaria entrevistar el dictador alemany. Després precisava que mai entrevistaria Nicolás Maduro, el president de Veneçuela, perquè ell no parlava amb delinqüents i pocavergonyes. El raonament incoherent de Bertín va deixar fa setmanes el terreny adobat per a un esquetx sensacional. La paròdia de Late motiv era càustica, enginyosa i fonamentada. A la cuina del suposat Mi casa es la tuya l’artista conversava amb Hitler. El clon del genocida s’acabava ofenent amb les bromes de Bertín quan descobria que era vegetarià i l’acusava de “bujarrón”.
L’èxit d’audiència de Bertín Osborne ha provocat al cantant una mena d’esquizofrènia mediàtica: no sap qui és. Es debat entre ser cantant o fer de periodista, no sap si cantar ranxeres o fer de crooner nadalenc, exercir de galant o practicar l’humor de gangosos amb Paco Arévalo.
Fa dos mesos, Bertín Osborne i Paco Arévalo en una entrevista (La Vanguardia, 8 d’abril del 2016) lamentaven que a Espanya ja no es poguessin fer acudits de mariquitas. El rei dels acudits de tartamuts no ho comprenia tenint en compte que “¡ahora hay series de televisión con mariquitas de verdad y mariconeando!” Arévalo estava escandalitzat perquè en una actuació a Sevilla li van prohibir ficar-se amb els nans i els homosexuals: “¡Coño! ¿Dónde estoy? ¿En Sevilla o en Alemania?” Osborne li donava la raó: “En quince años España ha perdido el sentido del humor. Esto parece otro país. Aquí nos reímos de nosotros mismos. ¡Yo el primero!”, deia.
Queda clar quin és el plantejament vital del personatge. L’humor consisteix a riure d’homosexuals, tartamuts, deficients i coixos. Ara bé, disparar cap amunt és miserable: no es pot apuntar al senyoret andalús, a la ignorància del pseudointel·lectual del paper cuixé, al cantant de ranxeres que es disfressa de periodista des del sofà de casa, al presentador que destil·la ideologia cada vegada que talla pernil al costat d’un polític, a l’artista que es refà de la multa d’Hisenda treballant a la tele pública, a l’home que s’asseu amb la néta de Franco perquè li expliqui històries de l'abuelito, el personatge que quan critiquen la dictadura espanyola recorda: “A mí me mataron siete tíos carnales en Paracuellos”. Aquest individu és el que gosa titllar d’“absolut miserable” Buenafuente.
