Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

‘La fi d’ETA’: sense por

El documental que va emetre el Sense ficció aquest dimarts a TV3 és un dels treballs periodístics més rellevants i reveladors dels últims anys. La fi d’ETA repassa, amb els seus principals artífexs, el procés d’extinció de la banda terrorista. A través d’Arnaldo Otegi i Jesús Eguiguren descobrim com va ser el camí, complementat pel testimoni d’Alfredo Pérez Rubalcaba, que, com a ministre de l’Interior, supervisava de lluny les negociacions per retornar la pau a Euskadi.

La fi d’ETA, del director Justin Webster, té informació, emoció, context, intel·ligència, equilibri, honestedat, profunditat, maduresa i valentia. És un treball televisiu potentíssim que hauria de ser de visionat gairebé obligatori. La societat espanyola hauria de prendre consciència del que va implicar i del que vol dir fer política més enllà dels interessos de partit. El documental presenta els tres principals protagonistes (Eguiguren, Otegi i Rubalcaba) amb un primer pla inicial, d’ells immòbils, que els dona l’autoritat narrativa. La resta de testimonis no rebran el mateix èmfasi visual en la presentació. Les declaracions de tots s’aniran entrellaçant, construint un relat sòlid, complet i coherent. Tots ofereixen una sola versió, reforçada per secundaris (mediadors del procés, cossos de seguretat, víctimes d’ETA i exterroristes penedits).

'La fi d’ETA' atorga als responsables de la pau a Euskadi el reconeixement que se’ls ha negat

L’espectador se sent recompensat amb la veritat dels fets i percep la duresa del procés. Colpidor el cas de la vídua de Jáuregui, que accepta el retrobament amb qui va ser l’assassí del seu marit per afavorir ponts de diàleg i convivència. L’única veu discordant és la del PP (Mayor Oreja). Però el seu rebuig l’únic que fa, en certa manera, és reforçar el valor de la història. Les imatges d’arxiu, triades amb sensibilitat i precisió, contribueixen a un relat periodístic encara més sensible i rigorós. Més enllà d’informar transmet un clima social i un dolor transversal. L’emotivitat l’aporten també els escenaris que ara veiem buits i que van acollir el procés de diàleg.

La gran virtut del documental, però, és com rescabala Otegi i Eguiguren mediàticament. A nivell televisiu, La fi d’ETA evidencia valentia. Posa de manifest com molts altres programes que han abordat la mateixa qüestió ho han fet amb un excés de simplificació. Otegi ha estat sotmès a un judici paral·lel amb periodistes amb la pinça al nas que preferien exhibir reticències abans que escoltar-lo i entendre’l. Eguiguren, defenestrat, ha estat sovint desacreditat i utilitzat per explotar la morbositat cruel de les amenaces dels terroristes. La fi d’ETA té el mèrit de fer periodisme sense prendre partit però, sobretot, sense por ni prejudicis. Amb objectivitat, atorga als responsables de la pau a Euskadi el reconeixement que els correspon i que se’ls ha negat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT