Generació ‘M’importa un rave’
TV3 ha estrenat Generació selfie els dimecres a la nit. Una mena d’autoretrat televisiu dels joves d’entre 20 i 35 anys. Una quarantena de representants d’aquesta generació es graven a ells mateixos reflexionant sobre diferents aspectes de la vida, que el programa després ha agrupat per temes: la feina, els lligams, el compromís, la xarxa... Però el resultat és esgotador, feixuc i avorridíssim. I que consti que els protagonistes no en tenen la culpa. Però televisivament és un espai que costa molt que generi interès. D’entrada tens tot de persones que no coneixes de res, en primeríssim primer pla, filosofant-te sobre les seves circumstàncies. Que si volen tenir fills, que si no en volen, que si són ordenats, que si han de trobar feina, que si el projecte de final de carrera... Alguns, a més, els has de veure acabats de llevar, amb bata o pijama, despentinats, esgotats, mig plorosos, narrant-te amb pèls i senyals les seves qüestions personals. És curiós però el programa coincideix en emissió amb el xou de l’embaràs de la Samanta Villar a Cuatro. La periodista (que ja no entra dins de la generació selfie) també ens està explicant els seus drames de la gestació com si hagués de néixer el Messies. I també ho fa amb el nas enganxat a la pantalla. S’han utilitzat les noves tecnologies i el seu llenguatge visual com a excusa per transportar-lo al llenguatge televisiu. S’entén que un àmbit influeixi en l’altre, però ha acabat per convertir-se en un recurs per abaratir molt el cost dels programes, construir projectes una mica fràgils de contingut i ha anat en detriment de la qualitat d’imatge. Tens la sensació que primer hi ha la necessitat d’un format visual concret i la idea per adaptar-s’hi ha sigut secundària.
La verborrea dels protagonistes sobre ells mateixos (insisteixo, no per culpa d’ells sinó perquè és el que els demana el Generació selfie) es converteix en un exercici de jo, jo, jo i més jo que pot portar a desconnectar, tret d’aquells casos en què l’espectador es pugui identificar molt amb algun dels protagonistes.
No es tracta d’un problema generacional. El resultat hauria sigut el mateix amb qualsevol franja d’edat. Tothom té reflexions, dilemes i conflictes per explicar. El problema és que la idea més global, el concepte de generació, queda diluït i l’espectador només percep casos personals poc transcendents. Que dues noies que no coneixes t’ensenyin els seus escriptoris et deixa molt indiferent en una tele que diàriament ens ofereix sobredosis d’emotivitat, impacte i contundència.
