26/06/2017

De ‘La Riera’ al purgatori

2 min

Punt final a les vuit temporades de La Riera. La telenovel·la ha complert amb les característiques i els objectius del gènere quant a trames, tòpics i estructura. Amb tot, ha acabat agonitzant. Un conflicte més i les pantalles del país haurien implosionat incapaces de resistir el més rocambolesc dels melodrames autòctons. Aquest any de propina allargassat sense la figura tan necessària del Claudi ha estat tan tràgica com, disculpeu-me els fans, una mica còmica. Els tics dels personatges han estat tan redundants que feia riure i tot. Aquest culebró de TV3 ha consolidat a la televisió la pauta Riera de guió que s’ha explotat fins a la sacietat: un personatge està sol, entra en escena un segon, discuteixen per alguna cosa en què estan en desacord i un dels dos marxa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però l’important és que ha sabut complir amb les expectatives d’una audiència que no pretenia buscar versemblances i coherències comparades amb la vida real sinó simplement entretenir-se. El final n’és un exemple: fins i tot el mort més il·lustre reapareix per fer la clausura. La Riera acaba on tot va començar: a la simbòlica piscina de la casa pairal, una mena de placenta que dona vida a conflictes. El fantasma d’en Claudi passa comptes amb la seva mare i li adverteix que no trigaran gaire a retrobar-se en el més enllà. La idea sempre es pot aprofitar per a una seqüela mefistofèlica.

El que va ser infernal va ser la gala, presentada per Ana Boadas i Espartac Peran. El guió era terrible. D’entrada era inquietant que els presentadors, en el context d’una gala en un plató, es dirigissin als actors pels noms dels seus personatges. “Què, Ernest? Bona nit...”, li deien a David Selvas. I els actors titubejaven entre la seva part humana i l’alter ego. A en Jordi Planas li insistien perquè fes de Sergi, tant interactuant amb els presentadors com en l’estranya escenificació d’un suposat microcapítol. La gala navegava de manera pertorbadora entre realitat i ficció. Trasbalsava l’infantilisme d’uns de voler interactuar amb els personatges de ficció i la incomoditat dels actors no sabent si s’havien de posar les seves sabates o les del personatge. L’únic que va aguantar el tipus va ser Pep Anton Muñoz, que en aquella mena de purgatori televisiu entre la veritat i la interpretació, va optar per fer d’Emili en tot moment, una situació que va portar en Peran a un fugaç teatret amateur. La cançoneta de l’elenc més jove evidencia que els novells encara tenen predisposició per fer qualsevol cosa que els demanin. L’actitud contrastava amb la cara de circumstància d’alguns veterans que, entre el públic, ho observaven tot plegat amb perplexitat. El millor, com sempre, les preses falses. Tristíssim que de vuit anys només n’emetessin tres! L’instant de Los del Río cantant ¡Dale a tu cuerpo alegría, Avellaneda! va ser el remat definitiu de la nit televisiva que més tieteja de l’any.

stats