16/01/2017

‘Tarajal’: activisme documental

2 min

El canal 33 va estrenar dissabte a la nit el documental Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud. La segona cadena de la tele pública va assolir més d’un 14% de quota de pantalla, una xifra rècord insòlita per al 33. Bona part de la seva repercussió es deu al vídeo viral que va recórrer molts grups de WhatsApp en què la diputada d’En Comú Podem Marta Sibina ens instava exageradament a veure’l com si es tractés d’una necessitat extrema. Veient aquesta efectivitat, animem la diputada a promocionar tots els documentals de la cadena, ja que és de les poques a l’estat espanyol que mantenen aquesta sensibilitat informativa en la programació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tarajal posa en evidència el ministre de l’Interior anterior, Jorge Fernández Díaz, quan, el febrer del 2014, va intentar tapar una actuació violenta de la Guàrdia Civil contra els immigrants que miraven d’arribar a la platja de Tarajal de Ceuta. Van disparar pilotes de goma contra les persones que, esgotades i a les fosques, esmerçaven les últimes forces a nedar per intentar entrar a Espanya.

La tesi que defensa el documental és clara i contundent. Hi ha imatges que ho avalen i una bona selecció de veus que ho corroboren. Retrata a la perfecció els diversos intents del ministeri i la Guàrdia Civil de distorsionar l’operatiu de cara a l’opinió pública. És revelador veure com van modificar la cronologia dels esdeveniments a la platja en un vídeo. El reportatge, que emet el material brut en l’ordre correcte, ho demostra de manera flagrant. El documental aconsegueix el seu propòsit de desmuntar la versió oficial.

Tarajal té alguns aspectes en comú amb Ciutat Morta, dels mateixos autors. Una recerca exhaustiva de testimonis, la inclusió de veus que defensen la tesi oposada a la del documental per desacreditar-les encara més i un recull de gravacions que contextualitzen el que va passar. La narració, amb ús de rètols sobre fons negre per emfatitzar declaracions i música inquietant, dona al documental un caràcter reivindicatiu molt evident. La falta de recursos provoca una edició i factura visual una mica rudimentària i peca d’escassa capacitat de síntesi. Es podria explicar el mateix amb mitja hora menys, com a mínim. Tot i demostrar amb claredat l’actuació negligent dels cossos policials i la intenció manipuladora de les autoritats, adopten un relat excessivament reiteratiu, massa explicatiu i un punt efectista, com si desconfiessin de l’habilitat de l’espectador per entendre-ho i situar-se en el bàndol correcte. És aquest punt de porfídia el que li dona en alguns passatges més trets de pertinàcia activista que fredor i equilibri documental. En aquest cas no caldria, perquè la tesi és sòlida, tot i que també és comprensible que davant de reiterades injustícies i mentides del govern, la famosa postveritat, el periodisme es pugui veure abocat, segons com, al rol d’un cert activisme.

stats