El primer moro

VAIG SEGUIR EL PROCÉSde la malaltia de Manolo Ibáñez, exregidor d'Esquerra Unida a l'Ajuntament de València. Càncer de pulmó. No havia fumat mai. Tenia seixanta-quatre anys. Les primeres setmanes me l'enduia a dinar. Tenia esperances i conservava l'humor: El dia que l'oncòloga em va fer el diagnòstic jo no podia apartar els ulls dels seus pits, redonets i probablement durs. Dinàvem al restaurant Carmina. Parlàvem de tot menys de la seua malaltia. Passades dues hores em demanava que el tornara a casa, es fatigava. De tornada, em deia: Viuré tants anys que veuré caure Rita Barberá de l'alcaldia. Supose que li vaig dir que sí.

A mesura, però, que el visitava a sa casa el veia pitjor. Tanmateix, estava animat. Llegia i seguia el Barça pel canal GolT. La darrera vegada que vaig estar amb ell respirava amb una bombona d'oxigen, s'havia aprimat i tenia el rostre blanc. Em va impressionar. Era el mes de març del 2010. Volgué que ens férem una foto. Paqui, la seua dona, ens va fotografiar. Aquell dia vaig intentar parlar amb normalitat i abans d'anar-me'n li vaig dir que tornaria aviat. Vine quan faça millor temps i ens en anem a dinar. Sí, li vaig respondre, ens fotrem un bon arròs i observarem les dones amb els vestits primaverals. Va morir l'1 d'abril. No he volgut veure la foto.

ENTRE AL CASINET del poble i em trobe amb Mariano. Són les tres de la vesprada i encara no ha vingut ningú. Mariano és fill d'immigrants de la primera onada, dels que adoptaren el valencià com a llengua pròpia. Aleshores la immersió lingüística era preceptiva. Al casinet tothom el parlava i els vinguts de fora s'integraven amb rapidesa. Fins i tot Juanito el Moro (el primer moro que es va establir a la comarca), nascut a Melilla, que feia de cambrer al casinet, s'hi adaptà de seguida. Juanito tenia vuit o deu anys més que nosaltres. Més vida, la pròpia i la que s'inventava (pel que feia als afers amb les dones era un prodigi d'imaginació). Sovint el recordem. Se'n va anar del poble (bé, va fugir) amb un deute a la vora d'un milió de pessetes a persones de classe benestant, que confiaren en la seua responsabilitat descuidant la tendència al vici de les prostitutes que el xopava. (Cada nit, així que tancava el casinet, buscava algú que el portara a València. El vaig dur alguna vegada, amb el meu Seat 850 de segona mà, que el vaig estavellar contra una cantonada el dia abans que l'havia de canviar per un altre Seat, el 127.)

Ell fou qui ens va adoctrinar en la València nocturna. Ens reuníem a la plaça una colla d'adolescents i joves i marxàvem a la ciutat encapçalats per l'esperit vitalista de Juanito. El poble estava escandalitzat. El fet va arribar a orelles de la jerarquia catòlica local. De manera que el capellà d'aleshores, don Joaquín, en una missa major, des de la trona, va denunciar amb noms i cognoms "a esos hijos de buenas familias que van al barrio chino día sí día no" (era dia sí i l'altre també, però mentre ell en gaudia nosaltres l'esperàvem. El més interessant venia després, amb la narració hiperbolicosexual de Juanito). L'última vegada que me'l vaig creuar, a principis dels vuitanta o finals dels setanta, jo anava a treballar i ell venia amb dues dones agafades pels malucs.

- Bon dia -que jo li dic.

- Bona nit -que ell em contesta.

Quan va desaparèixer telefonava de tant en tant al casinet, interessant-se pels creditors:

- Mariano, estan molt enfadats amb mi?

- Home...

- Dis-los que no ho tornaré a fer.

VAIG TORNAR AL COL·LEGI dels jesuïtes l'estiu de l'any 1975. No recorde per què vaig anar-hi. M'assaltaren records desagradables d'exalumne expulsat. Rememore les paraules d'un padre sobre els pecats mortals. La masturbació, en concret. "¿Sabéis que es el infierno?" "Nooo...", cridàvem tots. Llavors apareixia un fotograma amb la bola del món. "El infierno es el castigo eterno. Y la eternidad consiste -assenyala la bola del món- en una hormiga dando vueltas al mundo hasta que lo rompe por la mitad". Ahí es ná, que digué el clàssic. Hi va haver xiquets que no se la van cascar fins arribar al servei militar.