La mort de Gaddafi en directe
De la mort/assassinat/execució de Bin Laden no en tenim cap imatge. Bé, cap de certa. Deu recordar el muntatge fotogràfic tan mal fet com profusament reproduït per tots els mitjans del planeta. Ei, i sense plantejar-se si allò era cert o era una presa de pèl. (Per cert, un petit incís. Sorprèn que no hagin aparegut gaires teories de la conspiració que afirmin que res de llançament al mar, que Bin Laden està viu i comparteix pis amb Elvis Presley. Deu ser que en Pere J. està aquests dies massa ocupat comprovant com perd un dels seus grans arguments editorials. Però no pateixi, quan el vent canviï de direcció, el xicot ja modificarà el seu discurs i aconseguirà aparèixer com qui va fer més per l'aparició del comunicat de dijous. De fet, no fa pas tant defensava el dret d'autodeterminació, o sigui que... Avantatges de tenir el signe de l'euro com a única ideologia. Dit això, tornem on érem.)
De l'execució/assasinat de Sadam Hussein, a qui van arribar a jutjar, ja en tenim alguna coseta. No del moment precís en que la forca feia la seva feina, no, però pràcticament. I així hem arribat a Gaddafi: tenim imatges per donar i per vendre del seu linxament públic i posterior assassinat/execució. Totes les televisions mundials han passat íntegrament el vídeo i tots els diaris han publicat fotos. I així com les teles no han evitat cap pla, a la premsa sí que hi ha hagut matisos. No tothom va treure en portada el cadàver del dictador libi. I d'entre els que van fer-ho, tenim qui va optar pel morbo del cos ensangonat pur i dur i qui va optar pel cos, sí, però envoltat de mans que el fotografiaven amb el mòbil. La diferència entre una imatge i l'altra és abismal. En el primer cas es tracta de sensacionalisme pur i dur. El segon és la constatació que, al món del 3G, la història ja mai més s'explicarà igual. I per explicar la història, de vegades cal ensenyar cadàvers.
