Publicitat
Publicitat

De la mort

Per què t'hauries de desplaçar fins al cementiri si pots ser davant de la làpida del mort prement una tecla? Som la societat que ha colonitzat el ciberespai i la millor manera de convertir aquest no-lloc per excel·lència, l'espai virtual, en un lloc definitiu és fundar-hi cementiris. Pot semblar una idea estranya, però el fet és que avui en dia ja hi ha milers i milers de cementiris virtuals. En realitat és una idea sense secrets. Una pàgina web en què es pengen fotos dels difunts amb una breu esquela. O no tan breu, ja que l'avantatge del món virtual és que els textos no han de quedar limitats per les estretors d'una làpida. Un dels més paradigmàtics potser sigui Jardincelestial.com, que s'anuncia amb el lema " Hemos creado el destino final ideal ". Per fi ho sabem: el cel era això.

Però que siguem una societat virtual no implica que haguem deixat de ser una societat capitalista. Al principi els usuaris dels cementiris virtuals van explotar d'indignació en veure que s'aprofitaven les pàgines dels seus estimats difunts per anunciar fàbriques de taüts. Durant una bona temporada el màrqueting va remetre. No el van poder contenir gaire temps. La publicitat és l'oxigen del capitalisme, així que d'alguna manera s'havia d'insuflar a les pàgines dels cibercementiris. Els cementiris virtuals estan farcits d'anuncis d'empreses de marbres, flors, taüts, urnes, làpides, ciris, assegurances, tanatoris i funeràries.

No em consta que hi hagi cementiris virtuals específicament catalans. El primer cementiri virtual a l'Estat, això sí, va ser obra d'empresaris catalans. En una entrevista un d'ells manifestava que no era un servei car si consideràvem que "era per a tota la vida". La vida dels morts, hem de suposar, perquè una de les bondats dels cementiris virtuals és que són per sempre. És a dir, que la pàgina del difunt quedarà per a tota l'eternitat en aquest espai etern, inamovible, que és el ciberespai, al marge de contingències com les guerres, l'expropiació immobiliària o qualsevol altra catàstrofe que pugui arrasar els cementiris de tota la vida.

En una lògica inevitable, continuista, poc després dels cementiris virtuals per a persones van aparèixer els d'animals. Són gairebé idèntics, però dedicats a mascotes difuntes. Gossos, gats, conills, ocells, peixos i rèptils. (Petits rèptils, no en conec cap cas de cocodrils del Nil.) Un exemple com qualsevol altre seria Cementeriodemascotas.es. Ara bé, la persona que se n'encarrega no s'està per punyetes: " Este cementerio es gratuito pero exige cierta dedicación por mi parte, así que me podríais invitar a una cerveza o hacer un donativo vía paipal ".

El que no s'acaba d'entendre és que cementiris humans i animals vagin per separat. En un món on els peixos de colors ja tenen més drets que els habitants del Congo, per què no es fusionen? Si un ximpanzé s'assembla molt més a un humà que a un hàmster, per què els grans simis han de compartir ciberespai amb gossos chihuahua, ratolins o periquitos? Normalment l'astracanada ens hauria de fer riure. Però quan passes per una època baixa et devora un altre sentiment: el de percebre que el món s'allunya de tu, que el gènere humà escull viaranys cada cop més idiotes, i això et separa més de la humanitat. Per això és tan gratificant que de tant en tant ens il·luminin espurnes de lucidesa. Fa poc una periodista va preguntar a l'Espinàs si alguna vegada havia pensat com seria el seu funeral. "Em conformaria que no aplaudissin el taüt", va dir. Si no s'hagués guanyat la immortalitat per la seva obra literària l'hi haurien de concedir per aquesta resposta. Som una societat que ha apostat per la tecnologia. Potser oblidem que el que és significatiu, el que dóna entitat a un relació humana, és el contrari d'una màquina.

Jo tenia una amiga que acostumava a dur un collar d'aquests de cent boletes petitíssimes. Un dia, no fa gaire, érem a casa. De cop i volta el collar es va trencar, pumba , i totes les boletes van rodolar pel parquet. Mare meva, quin escampall.

La setmana passada la meva amiga es va morir. Ella és morta, però el seu perfil continua a Facebook. Quan prems un botó sobre la seva imatge apareix un missatge: " XXX is unavailable, but you can still send her a message ". No, no vull. No som nosaltres els que parlem amb els morts, són ells els que parlen amb nosaltres. Quan escombro els racons encara apareix alguna boleta del collar, que rodola perseguida per l'escombra. I si volen que els digui la veritat, no sé si aquests sorollets diuen que ella és morta, o potser diuen que ella viurà mentre quedi una boleta que rodoli per casa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT