Publicitat
Publicitat

El museu i el conflicte de la Franja

Fa massa anys que s'arrossega pel panorama cultural i polític el tema de les obres d'art de la Franja arran de la segregació de la diòcesi de Barbastre-Montsó que va posar fi a 800 anys d'història comuna i que va donar lloc a un munt de contenciosos que caldria tancar ara que ha entrat en la jurisdicció civil, tenint en compte els següents punts:

1. El bisbe Messeguer de Lleida, a finals del segle XIX, tot seguint les directrius del papa Lleó XIII, va començar a salvar els objectes en desús litúrgic i en perill de desaparició. Va comprar, bescanviar o acceptar com a donació aquests objectes, segons testimonia la curosa documentació que n'acredita la propietat. Resulta de profit llegir El dietari del bisbe Messeguer, publicat el 2009 per C. Berlabé i I. Puig. La primera autora, a més, dedicà la tesi doctoral a la formació i legitimitat del patrimoni del Museu de Lleida.

2. Amb aquests objectes es fundà l'any 1893 el Museu Diocesà de Lleida, que n'ha exercit la possessió pacífica, pública i ininterrompuda durant més de cent anys, entrant, doncs, en la figura jurídica de l'usucapió del codi civil català.

3. Els objectes del fons diocesà del Museu de Lleida no estan en dipòsit sinó que són propietat del bisbat de Lleida. A més, el fons es va adscriure l'any 1997 al Consorci del Museu de Lleida, diocesà i comarcal, i des d'aquell moment en forma part de manera definitiva. És a dir, el fons diocesà s'integrà en una institució pública en un Estat no confessional com l'espanyol.

4. Encara es donà un pas endavant quan, per resolució del 20 de maig del 1999, la col·lecció del fons diocesà s'inclogué dintre del Catàleg de Patrimoni Cultural, per la qual cosa se li aplica l'article 45.1 de la llei 9/1993, que diu que les col·leccions declarades d'interès nacional o catalogades que, només sent considerades com una unitat reuneixen els valors propis d'aquests béns, no poden ser disgregades pels seus propietaris, titulars d'altres drets reals i posseïdors, sense autorització del departament de Cultura.

5. Desmembrar la col·lecció suposa una pèrdua patrimonial sense precedents i va en contra de les directrius i recomanacions d'organismes internacionals de la Unesco, com ara l'ICOM (Consell Internacional de Museus). L'ICOM recomana mantenir la integritat de les col·leccions com a característica essencial i definitòria de les institucions museístiques.

6. Finalment, la qüestió de si els decrets vaticans poden ser homologats amb la jurisdicció civil. El dimarts 1 de juny del 2010 el jutge de Barbastre va denegar aquesta homologació, decisió ratificada al març per l'Audiència d'Osca.

És una autèntica llàstima la volada que ha anat agafant aquesta qüestió amb un rerefons polític que ha enverinat l'ambient. D'aquesta manera s'ha arribat a comparar el cas dels papers de Salamanca amb les obres d'art de la Franja, cosa absolutament indigna i indignant ja que els papers són fruit d'un botí de guerra, arrabassats contra la voluntat dels seus propietaris. En canvi, la col·lecció artística de la diòcesi lleidatana es va constituir de manera totalment legal i legítima.

S'ha demanat que aquesta col·lecció es retorni, concepte impossible ja que no ha estat mai propietat de la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Es diu que Catalunya reté un patrimoni que no és seu, quan va ser adquirit en bona llei, i després documentat, estudiat, restaurat i museïtzat amb diners públics catalans que han permès que ara el Museu de Lleida sigui una magnífica realitat, orgull i model dintre dels equipaments culturals del nostre país que, com a institució pública i civil, té el dret i el deure de vetllar per la integritat de les col·leccions que el nodreixen.

En mitjans de comunicació radicals d'Aragó també s'ha publicat que hi ha hagut espoliació, quan el que va fer el bisbe Messeguer a finals del segle XIX va ser salvar els objectes de la seva diòcesi que si no s'haurien perdut o dispersat i que en aquell moment era el que recomanava el Vaticà. A més, es van conservar meticulosament els papers de les transaccions que n'acrediten la propietat i no pas solament el dipòsit, segons s'ha invocat algun cop, equivocadament.

Creiem que, naturalment, el Vaticà té ple dret d'organitzar, reorganitzar i segregar diòcesis per a una millor distribució de la seva jerarquia i mestratge, que té en la pau, la concòrdia i la convivència alguns dels seus valors més sublims. És una llàstima i sap greu que la qüestió de les obres d'art de la Franja hagi estat objecte d'un enfrontament, de vegades virulent, amb la comunitat d'Aragó. Com a professional, he de manifestar que no es pot admetre que el patrimoni procedent de les parròquies de la Franja es manipuli i s'utilitzi per enfrontar la ciutadania d'un territori homogeni. El Museu de Lleida té les portes obertes a tothom i presenta amb les millors condicions un patrimoni unitari d'una història comuna que, amb rigor, hem de conèixer i assumir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT